Raimundo Viejo Viñas

Diputat d'En Comú Podem per Barcelona

  • detención
  • iww
  • 17juni
  • 68
  • Paris68
  • foucault (2)
  • 1968968
  • Dutschke
  • 1971
  • IamaMan (2)
  • Foto Ali Malcom x
  • Black Power Salute at Liberation School
  • blackpower (3)
  • Malcolm X Shown with a Clenched Fist Speaking at a Rally
  • Hoffman Speaks At Rally
  • paz
  • Abbie-Hoffman-1970-460×260
  • stonewall1
  • WUO
  • autonomia
  • negri1
  • potere (2)
  • transición
  • cnt8
  • marinaleda
  • IF
  • precariado
  • 15M (2)
  • self

abr

03

[ cat ] Catalanisme i concepte de llibertat


Article publicat a La Directa, nº 87, pàg. 6

Al número 85 de La Directa es publicava un article de Gemma Cots i Oriol Junqueras sobre vincle entre el concepte de llibertat i la qüestió nacional. Les autores apel•laven a dos grans clàssics de la teoria política vuitcentista com són Stuart Mill i Alexandre de Tocqueville, per a fer-los pivotar entorn de la coneguda distinció d’Isaiah Berlin (inspirada, tot cal dir-lo, d’altre gran vuitcentista com Benjamí Constant) entre la llibertat negativa i la llibertat positiva.

Essent una línia argumental de gran interès i molt necessària per a sobrepassar les limitacions teòriques amb què, en general, s’afronta la qüestió nacional, l’article potser resolia de manera una mica còmoda el problema de fons; à la Berlin, si es vol, però de manera oposada. Això és, optant per una “llibertat positiva” com panacea de la resolució de problema nacional. Per tancar l’argument, un altre autor vuitcentista, Alexandre Cortada, era convocat a fi de traslladar al terreny de lo històric-concret les disquisicions normatives de la primera part de l’article.

El mèrit de l’article és important, sens dubte, ja enquadra la qüestió nacional en el debat sobre la idea de Llibertat. No obstant això, el desenvolupament del mateix ens deixa amb un sabor agredolç. En primer lloc, perquè no sembla apropiat abordar la qüestió nacional sobre les bases normatives vuitcentistes que poden oferir Stuart Mill o Tocqueville. Berlin poc avança en aquest mateix sentit, ja que la seva és, clarament, una concepció que podria satisfer al catalanisme liberal i, per això mateix, limitaria el terreny de la llibertat al de qui la pugui pagar.

La cosa no millora, però, quan mirem cap a l’aposta per la llibertat positiva. Lluny d’entrar en el moll de la qüestió, s’evita per a remetre’ns a l’esperit fundacional d’un catalanisme que no pot trobar sinó la seva solució institucional en la mimesis del poder sobirà que ho ha provocat: l’Estat nacional. En efecte, el problema nacional no és només cosa de “tenir” un Estat nacional “propi”; és -abans de res i com han apuntat autores com Liah Greenfield o Margaret Canovan- una qüestió de dignitat. Per ser més concret, de la dignitat de naixença. Aquesta dignitat de la qual es veuen privats els qui neixen sota el sobirà espanyol pel fet de disposar d’una singularitat que no encaixa amb el cànon nacional monista implícit en la idea d’Espanya. Néixer basc, gallec o català i pretendre continuar essent-ho pressuposa néixer amb una dignitat qüestionada per l’imperatiu de la reductio ad unum que comporta la unitat del sobirà espanyol.

La llibertat, però, no es realitza només en allò positiu. Tal com van ajudar a demostrar precisament clàssics com els esmentats i altres, la llibertat positiva entesa com llibertat del poder sobirà (així “el poble” en el catalanisme vuitcentista) és únicament llibertat de l’ordre polític que aquest mateix poder instituïx i, com a tal, avantsala de la instauració d’un mateix i ùnic comandament: el de l’Estat nacional. En l’Era Global que ens ha tocat viure, però, això ni és institucionalment factible ni és normativament desitjable.

Primer, perquè la nació avui és “nació de la multitud” i no “poble” (la multitud ordenada que institueix el poder sobirà). Qualsevol fonamentació normativa que respongui a la qüestió nacional ha de començar per reconèixer la complexitat cultural de les societats contemporànies i, per això mateix, la impossibilitat de la resolució monista (una llengua, una cultural, un territori, etc) de la producció institucional emancipadora.

Segon, perquè la definició de llibertat s’ha d’operar en el propi procés d’alliberament nacional, això és, no com ideal positiu de la llibertat constitucional d’un futur Estat nacional, sinó com a realització constituent de les pràctiques institucionals de la no-dominació o, si es prefereix, de la llibertat com emancipació del propi poder sobirà. Només així, la sobirania pot traslladar-se, en fi, del dret a decidir sobre l’excepció (així, l’Estat espanyol, avui) al dret a decidir (així el catalanisme de la Catalunya, nació de la multitud).

Al cap i a la fi, del que es tracta -als nostres dies- és d’un canvi profund en la pròpia estructura de la sobirania. Un canvi que s’efectua entre el trànsit cap a la instauració d’un Imperium global adequat al comandament capitalista i el vincle federal entre nacions de la multitud que es forja en la política del moviment.

It's only fair to share...Share on RedditTweet about this on TwitterShare on VKShare on FacebookEmail this to someone

Comment ( 1 )

Deja un comentario

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>