[ cat ] [ NEM 3 ] Agonisme i antagonisme

[ nota: En aquests dies de tanta activitat resulta especialment difícil mantenir un ritme de traducció adequat. Vull agrair a Ricard Ribera i Arnau Mallol el seu esforç per traduir les meves paraules i fer que la meva veu també parli la llengua d’aquesta terra d’adopció des de la que escric ]

Després de l’èxit del divendres recuperant la plaça i la victòria del Barça aquesta nit, els interrogants dels últims dies tornen a dibuixar-se a l’horitzó immediat: I ara què? Com seguir? Com anar més enllà de les acampades un cop s’ha demostrat que només a la multitud correspon decidir quan i com s’organitza l’àgora? Com no deixar-se arrossegar per una deriva centrípeta, autorreferencial, de l’assemblea? Com seguir ampliant les bases socials implicades en el moviment? Com aconseguir que no col·lapsi per falta d’objectius (o per excés dels mateixos)?

En aquesta segona setmana el moviment ha demostrat saber imposar els seus ritmes, la seva agenda, reobrir la finestra d’oportunitat mediàtica de manera disruptiva, però encertant a un temps amb la gestió de la violència. Quina gran lliçó de política de moviment!

L’èxit al fer front a les càrregues policials del divendres i l’assoliment no menys important de protegir la plaça durant la celebració de la victòria del Barça, demostren que el moviment prossegueix imparable. Aquests encerts tàctics han permès obrir un marge d’acció estratègica que no s’hauria de desaprofitar. A aquestes alçades només des del sectarisme partidista, des de l’opinió malintencionada o des d’un pessimisme infundat d’arrels psicopàtiques pot qüestionar-se la capacitat de l’intel·lecte col·lectiu de la multitud per pensar, organitzar i portar a terme allò que es proposi.

L’arrencada de tot cicle de mobilitzacions és sempre una pugna per la legitimitat. En aquest terreny ja hem superat la primera fase. I allò que és millor: ho hem fet assegurant-nos el següent triomf: instituir una procedimentalitat que generi legitimitat de forma autònoma.

Ens trobem, doncs, en un nivel radicalment diferent: ara, davant de la multitud és el comandament qui s’ha de justificar i no al revés. Després de l’error sense pal·liatius del divendres, el Conseller d’Interior està a la defensiva. Rubalcaba, més atent a no caure en la impopularitat que en altres coses, espera que Sol es dissolgui. En bona lògica amb l’estructura centralitzada del comandament, confia que amb això la resta de places segueixin el mateix exemple del “quilòmetre 0”.

Sigui com sigui, el més important és que el comandament està a la defensiva, se sent obligat a rendir comptes, fins i tot si és de forma fariseica, com no podria ser de cap altre manera en un context democràtic liberal. Del costat del moviment recau avui l’èxit absolut de qui reivindica democratitzar una democràcia incompleta (Tilly), una democràcia defectuosa (Merkel), una democràcia demediada (Fernández-Buey).

La lluita per la legitimitat, unida a la capacitat per marcar l’agenda i situar a l’esfera pública la qüestió democràtica és un èxit que suscita, tant mateix, altres qüestions sobre les que aviat els mitjans interrogaran al moviment: Quines propostes? Com implementar-les? Des de quins àmbits organitzatius? Per mitjà de quina interlocució? Els discursos que es llegeixen aquests dies a l’infoesfera més intel·ligent (aquella que escapa dels tòpics mediàtics) encara romanen massa foscos, massa aprop de la proclama i massa lluny d’una praxis cognitiva possible del moviment com per poder tirar endavant una estratègia d’èxit.

La programàtica no és el problema del moviment. Per més que una infinitat de comissions i subcomissions s’embarquin ara en elaborar un autèntic programa de govern, el fe tés que aquest programa existeix i seria implementable sense masses dificultats, fins i tot de manera progressiva, sense necessitats del canvi immediat de sistema. N’hi hauria prou amb que l’antagonisme de les places i la proliferació de processos deliberatius es combinessin encertadament amb una estratègia antagonista que no perdés de vista l’origen desobedient de la política de moviment; val a dir, el seu caràcter constituent.

Sense problemes, doncs, amb la programàtica. Més encara, ja podem avançar que els dispositiu de captura de la democràcia representativa no tardaran a fer-se ressò d’aquesta mateixa programàtica: mutilada, disminuïda, domesticada, però en tot cas traduïda a la lògica del govern representatiu. I és que des del moviment s’ha avançat en la última dècada un programa alternatiu al de l’esquerra clàssica, welfarista i gestionària.

Per poc que es conegui el món activista no resultarà difícil identificar propostes com el decreixement, la renta bàsica, la desgeneració, el copyleft, etc., etc…. La llista es faria enorme i, com és evident, encara que no faltarà a les assemblees qui s’oposi a les propostes de qualsevol llistat eventual que ara poguéssim formular; encara que les assemblees no arribin, en la seva deliberació immediata, a estructurar una proposta congruent i es conformin amb elevar, sota el seu repertori expressiu, un cahier de condoléances o quadern de queixes de la multitud (la deliberació en el marc procedimental de la democràcia absoluta és el que té), el fet és que ens trobem davant d’un desenvolupament matricial alternatiu el que, abans o després, podrà acabar de ser efectiu per mitjà de la política del moviment.

Encara que falten moltes coses, la potència desplegada aquests dies a les places, el treball procedent de la xarxa, el que es realitza ara, el que vindrà…; tot evidencia que la capacitat autoorganitzativa és més que suficient per seguir endavant. Especialment en la mesura que certes xarxes oportunistes que participen en el procés únicament guiades per la finalitat d’extreure rendiments del seu esgotament no arribin a ser la massa crítica que pot col·lapsar la creativitat organtizativa de la multitud. Les mesures adoptades després de la càrrega dels mossos, la insistència en la desterritorialització a la xarxa dels processos de definició estratègica intrínsecs a la plaça i a altres mesures que apunten a un encert organitzatiu que resol exigències tàctiques immediates.

Tot i això, també queda pendent la conceptualització i efectuació subsegüent d’un model organitzatiu capaç de comprendre la dinàmica que està en marxa. Amb resoldre moltes de les qüestions que es plantegen, el repertori assembleari amb les seves comissions i subcomissions, arrisca a posar en perill el progrés del moviment a mans d’una ralentització deliberativa interminable que bé podria acabar de sobte per acció d’un cop d’efecte de les forces de l’ordre. Aquesta hauria de ser una lliçó que no s’hauria perdre de vista després del que va passar ahir. Els ulls del Leviathan no cessen d’observar amb la més gran atenció tot el que passa a la plaça.

El risc de confondre l’esfera de l’àgora amb l’esfera pública de la democràcia realment existent és avui un perill massa gran com per no assenyalar-lo. No hem canviat de règim, ni tan sols hem guanyat un canvi en el disseny institucional que ens concedeixi un respir. Per més que el repertori modular de l’assemblea ens asseguri un marge deliberatiu, no hauríem de perdre de vista que això només és real en la mesura en que el moviment se sosté sobre una estratègia antagonista amb l’autoritat. Dit de manera més sintètica: antagonisme cap al comandament, agonisme dins de la plaça.

La lliçó de la jornada d’ahir que encara ha d’explicitar(-se) la multitud congregada a la plaça pública és que no hi ha deliberació sense desobediència i que a pesar de l’empoderament i l’èxit mobilitzador, el risc de caure en l’habitual estratègia de la tensió és més que evident. Cert és, val a dir, que aquest cercle està superant totes les expectatives d’intervenció de l’intel·lecte col·lectiu. Tant mateix, no sembla encertat considerar que en només un parell de setmanes haguem pogut assegurar-nos la continuïtat dels processos deliberatius. La millor prova és que seguim sent perfectament conscients de que el nostre pitjor enemic no és el Leviathan, sinó l’esgotament en el temps de la potència acumulada.

Tal i com estan les coses, tot apunta a que ara mateix cal anar intervenint i pensant una definició estratègica que, sense renunciar a la desobediència com a motor de la mobilització, consideri en tot moment el manteniment i extensió dels espais deliberatius com a eina fonamental del procés de subjectivació antagonista. D’aquest encert, la desobediència condueix a la deliberació i aquesta ha de sostenir a la vegada l’acció desobeient sense deixar d’ampliar-se i institucionalitzar-se com a àgora. Antagonisme pel Leviathan i agonisme per la multitud han de ser les dues dinàmiques complementàries d’un mateix moviment.

Però si la dinàmica agonística no ha d’obstaculitzar la dinàmica antagonista, aquesta última tampoc ha d’impedir la primera. El risc correlatiu al de l’agonisme sense antagonisme és el de l’antagonisme sense agonisme; és a dir, l’activisme per l’activisme. Aquí és necessari protegir la deliberació de la desobediència i assolir el nivell de reflexió que permeti madurar i fer néixer les institucions del moviment. De res serveix la victòria de l’eixam en el terreny antagonista front al Leviathan si finalment és incapaç de migrar quan arribi el moment.

Arribats a aquest punt, la qüestió estratègica clau és com organitzar el desplegament de tota la potència política de la multitud en el mar d’un agonisme antagonista i un antagonisme agonístic. Està clar que s’ha d’intentar no caure en la trampa de la territorialitat (de la defensa de la plaça com un fi en si mateix). Les lliçons que en els anys passats hem extret de les zones autònomes temporals ara haurien de ser útils pel moviment, evitant caure en les trampes territorials del comandament.

Resulta igualment evident que no es pot permetre que el moviment es dilueixi en els barris si aquests no estan articulats com una xarxa per mitjà d’un principi de federalitat. Per si això no fos suficientment complex en si mateix, les asimetries dels processos que es tracen en l’espai metropolità no haurien d’entorpir els desenvolupaments singulars dels constituents (els nodes federats que són les assemblees barrials). El desig simetritzador que pot acompanyar a les ideologies del centralisme segueix sent un dels majors riscos que acompanyen la existència de campanyes centrals. Per contra, reconèixer el caràcter magmàtic dels processos constituents ens porta a reconceptualitzar el valor dels focus de desobediència que en cada moment es poden donar (així Barcelona agafant el relleu a Madrid per rellançar el moviment a l’espera de que un altre node faci el mateix amb Barcelona).

Així i tot, no és menys important estructura la xarxa emergent per mitjà de canvis repertorials que, sempre en el discutible horitzó de la tàctica desobedient (en l’antagonisme agonístic), assoleixi realitzar el progrés d’una deliberació inscrita en els marges del contenciós amb el comandament (l’agonisme antagonista). Dit d’una altra manera: el progrés del cicle de mobilitzacions i, per tant, el propi avanç del moviment, depèn en la última instància d’evitar la reificació de les acampades, la seva recuperació pels dispositius de captura de subjectivitat propis de la democràcia representativa i la seva estructuració com una mecànica de la reiteració repertorial.

Per contra, la innovació tàctica permanent, la recombinació repertorial o l’encertada producció discursiva resultant de l’agonisme antagonista constitueixen avui les opcions més encertades sobre les que organitzar una estratègia autònoma. És per tot això que del repertori de l’assemblea i l’acampada s’hauria de passar a formes exodants, nòmades, que mantinguin viva la desobediència que impulsa el moviment. L’anunci del final de les acampades, lligat a les convocatòries de confrontacions contencioses amb el poder sobirà, sempre acompanyades per la possibilitat de reterriotarialització en àgores contingents, efímeres i proliferants verifica avui l’actualització de la potència de la multitud. La intel·ligència col·lectiva s’està demostrant, una vegada més, la clau de l’èxit.