[ cat ] El contracte electoral

Publicat pel diari Público, el 14.11.2010

Comença la campanya electoral. Com cada quatre anys (o menys), la ciutadania torna a tenir l’oportunitat de contractar el personal polític que la governarà la propera legislatura. Durant dues setmanes els partits cotitzaran en el mercat de valors (polítics) per aconseguir un màxim de beneficis (electorals). Aquest és el joc de la democràcia liberal: eleccions competitives en les que pràcticament tot s’hi val per aconseguir els preuats escons del Parlament.

D’acord amb les premisses liberals, el ciutadà és consumidor d’un nombre limitat d’ofertes electorals. El pluralisme liberal és sempre un pluralisme limitat, circumscrit a un nombre d’opcions factibles (les que disposen de recursos per presentar candidatures) i, més en concret, a un nombre realment reduït d’opcions amb possibilitats reals (només sis partits van obtenir representació).

Així mateix, la democràcia liberal ofereix al ciutadà la possibilitat de triar sobre la base d’un contracte. El contracte liberal-democràtic adopta la forma del programa electoral, però comporta també d’un compromís amb uns valors comuns i amb la trajectòria dels representants. El contracte electoral es presenta abans de les eleccions i representa el compromís amb un projecte polític i una acció de govern entre electors i electes per al termini d’una legislatura.

En votar, en teoria votem a uns governants a qui confiem la realització d’un projecte polític (aquell descrit pel programa electoral) i ho fem conscients que aquesta realització s’haurà de fer en el marc de les circumstàncies que ens ofereixin els pròxims quatre anys. Això exigeix un marge de confiança en el representant, ja que no podem preveure el futur en què hi haurà d’actuar. La confiança, com és sabut, depèn de la fiabilitat, honestedat i altres variables del representant.

Com passa gairebé sempre amb el liberalisme, tot això sona bé, i si relament funcionés, segurament no hi hauria tanta ni tan justificada desconfiança ciutadana (la mal anomenada desafecció) cap als partits i el règim polític. La realitat, però, és ben diferent.

Fem un cop d’ull a com es presenta la situació a dia d’avui. Dels sis partits parlamentaris només tres (CiU, PP i ICV) tenen el programa electoral accessible a internet. Els altres tres (PSC, Esquerra i Ciutadans) encara no l’han penjat, si és que ho arriben a fer. No sembla que el programa sigui tan rellevant com hauria de ser. 

Però si ja és difícil fer-se amb el conjunt de l’oferta partidista, ho tenim encara més complicat si el que volem és fer una cosa més bàsica per confiar el nostre vot: avaluar l’acció de govern (o d’oposició) dels partits en la legislatura que ha finalitzat. En aquest cas, el ciutadà hauria de passar-se una bona estona fent surf a la web per poder trobar els programes de legislatures passades i, molt més encara, algun tipus d’avaluació sobre els resultats obtinguts.

En l’improbable cas que hi hagués algun tipus d’avaluació (ICV, per exemple, ha realitzat alguna cosa de semblant) el que es trobarà és més aviat un exercici propagandístic, escassament deliberatiu i poc o gens obert a la crítica i, sobretot, a un control efectiu del votant. A diferència del que passa en altres institucions (governs, televisions, etc.), els partits no tenen un «ombudsman» o síndic de greuges del votant. Des de la perspectiva ciutadana els partits són més aviat administracions opaques i poc donades a retre de comptes, unidireccionals i de discurs poc o gens reflexiu (propagandístiques).

Així doncs, els partits potser s’haurien de preocupar més dels seus mitjans organitzatius si volen vèncer la desconfiança de l’elector. La confiança es guanya amb transparència, retent comptes amb mitjans controlables per ambdues parts contractants (i no només pel partit). En cas contrari, demanar el vot serà més demanar xecs en blanc que no pas un mandat democràtic.