[ cat ] Article a Público sobre la sentència de l’Estatut

Les autonomies estan ferides.
L’Estat de les autonomies ha esgotat l’impuls constituent després de trenta anys.

Ferit greu. Així ha quedat l’Estat de les autonomies. El seu diagnòstic varia segons qui el realitzi. Però una cosa sembla clara: trenta anys després de la seva creació, l’Estat de les autonomies ha esgotat l’impuls constituent. La sorpresa, però, hauria de ser menor del que sembla. L’Estatut sentenciat va néixer amb un dèficit de legitimitat respecte al seu predecessor. Tots els indicadors electorals eren pitjors: menys participació (del 59,70% al 48,85%), menys percentatge del sí (del 88,15% al 73,24%), major percentatge del no (del 7,76% al 20,57%), més vot blanc (del 3,55% al 5,29%) i més vot nul (del 0,48 al 0,90%). A més, l’Estatut va ser impugnat i sotmès a examen pel Constitucional durant quatre anys. I al mateix temps s’ha anat desplegant sense l’apocalipsi previst per alguns.

El procediment. La quarta cambra legislativa

Per començar, la sentència planteja un problema de procediment. Hem pogut veure com el TC s’ha convertit en una quarta cambra legislativa amb capacitat per reorientar les decisions del legislatiu. A aquest fet no és aliena la politització del procés judicial afavorida per l’absurda esmena del PP a la pràctica totalitat de l’articulat. Al mateix temps, la modalitat de votació s’han anat adaptant a la necessitat d’arribar a una decisió final adequada a posicions ideològicament predeterminades. Lluny d’emetre’s una sentència consensuada (o com a mínim conforme a unes regles de joc definides a l’avançada), hem vist com les regles s’han anat canviant fins a l’extrem de dictar-se sentència per blocs amb el resultat de majories variables.

La cosa no s’acaba aquí. Com és sabut, dels dotze jutges, un ha mort i quatre han vist expirar el seu mandat a causa del bloqueig del PSOE i el PP. Per si això no fos suficient, els recursos de súplica presentats per la Generalitat i el Parlament van ser desestimats sense cap mecanisme compensatori a favor dels altres poders de l’Estat (més enllà de la passivitat de l’executiu espanyol).

La legitimitat. El marc de la Transició

A un segon nivell, la sentència aguditza una crisi de legitimitats derivada, en part, de tot l’anterior i, en part també, del progrés d’una ruptura constituent en la societat catalana. Mentre el TC posposava la seva decisió, la ciutadania desplegava una incessant activitat que qüestiona les limitacions del marc autonòmic de la Transició. Des de les consultes soberanistes i les campanyes pel dret a decidir fins al manifest sobre la dignitat nacional de Catalunya, en els últims anys s’ha produït una conflictivitat inèdita que qüestiona l’statu quo constitucional.

La crisi de legitimitat no només és una crisi en el règim, sinó també del règim. I és que a més de posar-se en qüestió l’statu quo, també es qüestiona el model restrictiu de democràcia a favor de més participació ciutadana. Mentre que en el model que inspira la sentència els preceptes constitucionals no són interpretables en virtut de l’evolució històrica, en el model contraposat per la política diària la democràcia supera el marc de 1978. En altres paraules, mentre que l’Estatut va ser aprovat en 2006, la sentència ens arriba de 1978.

El contingut. Replegament identitari

La negació de “tota eficàcia jurídica” del terme nació tal com està recollit al preàmbul és tendenciosa en la seva interpretació nacionalista (espanyola). Enlloc de reconèixer la potencialitat del marc de 1978, en el qual s’obria la possibilitat de la multinacionalidad, ens trobem amb un replegament identitari explícit en la persistent al•lusió a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Es veta així la possibilitat d’aprofundir en el reconeixement i l’acomodació cultural. Els canvis de contingut relatius als usos lingüístics i simbòlics ho confirmen.

També és destacable la reacció corporativa. La desproporció d’articles retallats relatius al poder judicial fa dubtar molt sobre la capacitat de jutjar. Si afegim que el TC és un òrgan a mitja renovació, no resulta difícil veure com el poder judicial s’ha resistit a la democratització.