[ cat ] A on va a parar el nostre vot?

Entre els efectes inmediats del 15M, un dels més destacats ha estatprecipitar la convocatòria d’eleccions generals amb la intenció d’aconseguir un canvi de govern. Es tracta de reforçar el comandament davant la crisi de governabilitat en que Zapatero ha sumit el règim polític. La intenció des del comandament és clara: com va passar el 15M, es vol imposar un marc interpretatiu que desactivi la mobilització ciutadana. Aquest marc interpretatiu diu: «d’acord, sou ciutadans i podeu prendre el carrer, però com que no teniu una opció electoral alternativa, mobilitzar-se no val de res. Ara guanyarà la dreta com a les autonòmiques catalanes i a les municipals i les retallades continuaran sí o sí«. 

I és que, en efecte, gràcies a la deserció socialista d’uns mínims progressistes, els mitjans de comunicació de masses poden esgrimir enquestes que presenten un PP triomfant i que ens amenaça amb una majoria absoluta i absolutista. Des del partit socialista i els seus mitjans afins es torna a esgrimir el fantasma de la dreta per fer acceptar les seves polítiques de dreta toba. Fent fent valer la seva posició privilegiada com a principal alternativa al PP, la direcció socialista no ha dissimulat en cap moment el seu compromís amb les alternances pendulars que ara cedeixen el poder a la dreta. La supressió de la democràcia interna, visible en la dimissió de Chacón i el dedazo de Rubalcaba, no deixen lloc a dubtes.

El 15M i el 15O, però, han demostrat que les dimensions en què opera la política de moviment superen amb molt les previsions de l’estament polític. Gràcies a les xarxes socials, la credibilitat del comandament està sota mínims. Poden guanyar la batalla electoral, però han perdut la batalla de la legitimitat. I aquesta no és una derrota menor. 

En efecte, governar un món en què s’han externalitzat tants recursos, i en el qual es vol que l’Estat s’aprimi encara més, requereix una forma de governança que trobi un suport de la societat mal anomenada «civil» sense el qual no és possible extreure els recursos públics per a finalitats privades. Per això mateix, periodistes i politòlegs del pensament únic han considerat tàcticament interessant entretenir a la ciutadania amb la promesa d’una representació política regenerada. La seva resposta al «no ens representen!» ciutadà vindria a ser, «reforma electoral».

No obstant això, arribats a aquest punt: de quina reforma estem parlant? Com opera la llei electoral en la manipulació de la voluntat ciutadana? Sabem el que votem? N’hi hauria prou amb una nova llei electoral que donés major proporcionalitat al sistema de partits per evitar els mals que coneixem? Una llei que poderia afavorir a IU, no afavorira també a UPyD, creant un nou sistema de partits centrat i centralista? No serà més aviat que la clau no hi és tant a la llei electoral com a d’altres mecanismes de control? 


Per debatre aquestes i d’altres qüestions l’Assemblea Social de Poblenou ens ofereix una oportunitat fenomenal. Passem de la indignació a la informació!