Jun
12
[ cat ] Fi del cicle independentista: les CUP i les derives després del 15M
- POSTED BY Mundus IN Sin categoría
Traducció de l’Arnau Mallol (gràcies!)
Fa uns dies, en Roger Palà va publicar en el seu bloc un Decàleg per a independentistes #indignats , molt recomanable per aquells que, des de l’independentisme, vulguin reflexionar de manera crítica i intel·ligent. En el seu post, el periodista del setmanari Directa apuntava bones raons sobre les dificultats que l’independentisme ha tingut per comprendre i desenvolupar sinergies amb el 15M. I la veritat és que la cosa no ha estat per menys.
La CUP de Barcelona i el 15M: “Què NO fer?” de Lenin
La tempestuosa relació entre les xarxes d’activisme de l’esquerra independentista i el 15M va començar tan malament com que a la candidatura de la CUP de Barcelona (espai de convergència d’independentistes, troskistes i altres famílies de l’extrema esquerra clàssica de la ciutat) la convocatòria de la manifestació del 15 de Maig els va pillar a la manteixa hora, però en diferents llocs, que el seu acte central de campanya. Mentre la política de partit portava a terme una de les pràctiques institucionalitzades més habituals (la campanya electoral), el moviment es desenvolupava de forma autònoma als carrers. Res greu si un és d’Esquerra o d’Iniciativa, partits que de moment no s’han plantejat, seriosament, construir una interfície representativa del moviment. Però si per una plataforma electoral que es considera i vol ser del municipalisme alternatiu, portaveu del moviment a les institucions del govern representatiu. Un error majúscul, sense pal·liatius, inexcusable. Però simptomàtic.
En va se’ns ha intentat disculpar via twitter algun amic i flamant candidat amb l’argument, tan prosaic com efímer, de l’esforç que suposa organitzar un acte així. Serà que organitzar el 15M no suposa esforç? Serà que la prioritat són les eleccions en el cas d’una candidatura que a priori només els més il·lusos podien veure-hi opcions d’un regidor? Tot un símptoma aquest narcisisme que es creu protagonista de la vida política en les normes de la política de partit. L’excusa no pot ser millor com exemple (encara que pitjor com argument), ja que procedeix d’una persona que, igual que en Roger Palà, està ben allunyada del clixé del militant de l’esquerra independentista (fet que prova la profunditat de la crisi estratègica independentista). Per qui vulgui entendre, aquest exemple il·lustra fins a quin punt l’esquerra independentista encara opera, i molt, però molt majoritàriament, en el paradigma organitzatiu del segle passat i, de la forma més profunda i general, en una gramàtica política de la modernitat obsoleta per complet.
“Les” CUP versus “la” CUP de Barcelona: raons d’una divergència
L’absència total d’alineament discursiu (de framing) entre l’esquerra independentista i la convocatòria de Democracia Real Ya! reflexa fins a quin punt, lluny de comprendre que és allò que mou les CUP com innovació política del municipalisme alternatiu, bona part de la militància cupaire segueix aferrant-se a la seva obsoleta gramàtica política sense voler aprofitar les lliçons que els està brindant la realitat. Tot sigui dit (perquè després no se’ns acusi d’algun tipus de fixació neuròtica), la incapacitació de comprensió de la CUP de Barcelona respecte el 15M no arriba, ni de lluny, als extrems de les bandades del PCPE, com tampoc a les infiltracions oportunistes dels partits o les jugades, més patètiques encara, d’alguns ciutadans pel canvi de les seves posicions personals en el partit socialista. Si critiquem a la CUP és perquè d’alguna manera es planteja les preguntes que altres organitzacions donen per contestades (incorrectament, clar) o ni es plantegen.
Sigui com sigui, la CUP de Barcelona (ho hem repetit fins a la sacietat) no és, ni pot ser, una candidatura més de les CUP, amb tots els seus errors i limitacions que poden tenir les CUP dels nuclis de poblacions amb dimensions aptes per a la seva política participativa. La qüestió de les dimensions de la polis, segueix sent, a dia d’avui, absolutament decisiva i així ho demostra l’encertada descentralització als barris del 15M. El centre de poder és història i les xarxes ja no són el futur: són un present en el que s’està, d’acord amb les regles de la seva pròpia constitució material, o es perd. No és una opció; és la manera en que es defineixen en els nostres dies les condicions de possibilitat.
Insistíem encara una volta més: ni per les condicions sociològiques, metropolitanes i institucionals és la de Barcelona una CUP com les altres. Pretendre que es pot organitzar una CUP en una ciutat de Barcelona sense desvirtuar la naturalesa del projecte és, senzillament, negar-se a reconèixer la pròpia realitat de les CUP o estar en una altra jugada molt diferent a la que mou a les pròpies CUP (la del colpisme d’inspiració Blanquista). És el moment que la CUP de Barcelona es replantegi el seu model de construcció organitzativa per agregació grupuscular, la seva tàctica del joc de la representació de la participació i la seva estructura centrípeta. L’anàlisi post-electoral, amb el 15M de cara, no hauria d’oferir dubtes sobre el camí per on va el municipalisme alternatiu a Barcelona.
La CUP Barcelonina, diguem-ho ben clar, s’ha organitzat sobre uns fonaments completament erronis, més propers a la lògica del consensualisme fal·laç de l’agregació leninista en els marges sectaris de l’espai metropolità que a l’articulació d’un autèntic projecte participatiu. En aquest projecte es continua confonent, fonamentalment, la “representació de la participació” amb una política realment participativa. I és que no és el mateix, dir que un és vol participatiu davant del mitjans i en el marc del joc representatiu electoral(ista), que ser-ho en la realitat dels barris, modestament, enfront a la dura realitat de ser quatre gats (com a mínim abans del 15M). Fins que no s’entengui això, la resta pot ser un fantàstic grup de militants amb moltes ganes de fer coses, un programa de socialdemocràcia dura (res més) i un univers estètic de consum propi, però absolutament fora del terreny de joc polític.
El fracàs sense pal·liatius de l’estratègia independentista
Però el fracàs de la CUP de Barcelona no és només un fracàs de la CUP de Barcelona, ho és, en general, de tota l’estratègia independentista. De fet, comparativament, les CUP (de fora de Barcelona) són l’únic sector independentista que no ha sortit malparat de les eleccions. Si ens centrem en la CUP de Barcelona no és per cap fòbia o fixació, sinó perquè en la seva contradicció habita la solució del problema. Parafrasejant a Ulrike Meinhof: “la CUP de Barcelona és el problema, però també part de la seva solució”.
En efecte, durant els últims anys hem assistit a una impressionant cicle de mobilitzacions catalanistes. Des de les manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir fins al 10J, passant per les consultes sobiranistes, les consultes han aconseguit un grau de mobilització mai recordat. En les enquestes d’opinió l’independentisme ha sortit de la marginalitat per a convertir-se en una opció respectable en ambients que sociològicament sempre han estat contraris a la radicalitat de l’opció secessionista. En altres temps la cosa s’hauria pogut liquidar amb un expeditiu “s’ha aburgesat”. Però avui tot és més complex. Clar que la cosa no és per a menys (o per a més), tenint en compte com els hi ha anat de bé a amplis sectors del catalanisme amb l’Estat de les Autonomies (incloses certes elits independentistes ben integrades al establishment del règim polític espanyol).
Davant d’això, pocs mesos abans de les eleccions tot apuntava a que l’independentisme estava cridat a recollir grans èxits a les urnes (només així s’entén l’espectacle donat als mitjans pels notables independentista i els seus partidets, jugant al joc impossible de la coalició com a jugada mestra). Per contra, els resultats de l’onada de mobilitzacions catalanistes no poden ser més adversos a l’estratègia independentista majoritària: en centralisme estatal es reforça amb una CiU entregada al PP després de la sentència ultra del Tribunal Constitucional, el conservadorisme neoliberal agafa una força extraordinària, l’espanyolisme neofeixista irromp en moltes ciutats (PxC deixa en un no res a Ciutadans), les xarxes activistes estan esgotades, frustrades i sense perspectives polítiques i entregades a les passions tristes. Les consultes, per la seva pregunta (ideològica, esbiaixada i inviable) que ni per l’autonomia que les va moure, deixen ben clar que l’estratègia independentista només és política de la impotència: mobilització per avui, CiU per demà. En articles anteriors vam anar advertint, encara que amb poca o nul·la fortuna, sobre el que succeiria si es persistia en una estratègia fonamentada en la gramàtica política de la modernitat. Avui ens dol haver de dir que ja ho advertíem, però més enS doldrà saber que ni tan sols es plantejava admetre l’error.
Les crítiques hem rebut (les constructives, raonades i intel·ligents; que d’insults i agressions també n’hem rebut) sempre han apuntat en una mateixa direcció: l’absència d’una praxis real que contrastar a la vella i coneguda gramàtica moderna (i més particularment a la seva pobre conjugació neoleninista utilitzada en les organitzacions de partit). Doncs bé, el 15M està brindant l’oportunitat de contrastar dues praxis alternatives en el terreny empíric. Ja no val la vella excusa de “com a mínim tenim un model que ha funcionat històricament”. Deixem la Història al seu lloc.
Per una banda, tenim la praxis fonamentada en la gramàtica moderna, que ens deixa com a resultats que: el catalanisme conservador i partidari de l’Estat autonòmic que no només aconsegueix arrossegar cap a les posicions polítiques de CiU a Esquerra, Solidaritat i altres (entre elles a alguna petita CUP, amb les subsegüents contradiccions i costos a mig termini), sinó que aconsegueix que, encara que disposant de l’estat d’opinió més favorable de la seva història, l’independentisme obtingui els pitjors resultats (potser no directament, però si correlativament respecte al punt de partida). Entregades als jocs de notables i partits, alienes per complet a la política de moviment, les xarxes independentistes van donar un trist espectacle de cobdícia, narcisisme i elitisme classista, difícilment digerible per la multitud (fins i tot des de les retòriques leninistes reciclades en programàtiques socialdemòcrates, a la manera de la CUP de Barcelona, o social-liberals lliurades a la competició neoliberal amb CiU a la manera d’Esquerra). La convicció de que amb la vella gramàtica es podrien obtenir grans redits electorals és avui un autèntic fracàs. Tot i això, coses més sorprenents hem vist (dit això també com a pronòstic del que queda per venir).
Per altra banda, ens trobem l’èxit de les CUP (excepte la CUP de Barcelona). Es tracta d’una constel·lació de candidatures entre les que hi ha de tot: molta desorientació, una gran absència de formació política, notoris errors, excessos identitaris i, malgrat tot això, encerts! El que ha multiplicat les CUP, el seu número de regidors i les seves victòries, no ha estat la gramàtica de les seves aspiracions a la direcció política d’avantguarda (sota la forma impolítica, degradada i oportunista de l’objectiu d’aconseguir un diputat autonòmic). El contrari, les CUP, com hem dit moltes vegades, són les CUP malgrat les CUP. El seu encert radica (quan encerten i quan fallen per aprendre a encertar) en la seva capacitat per a fer política de moviment, per a subordinar notables i partits en una lòtica de radicalització democràtica en la que el cos social no és sotmès a instàncies de mediació, sinó que opera per mitjà de les CUP com una interfície amb la que intervenir, transversalment, des de l’autonomia social, en les institucions de l’Estat, provocant un curtcircuit al comandament i enfortint la cooperació federativa amb aquelles singularitats antagonistes que les envolten. Per aquí està la solució!
I llavors va arribar… el 15M
Després d’haver intentat construir hegemonies en el si del catalanisme, renunciant a les més elementals mostres de decència política en allò referent als continguts ideològics d»esquerres (ens hem oblidat del PSAN pactant amb en Laporta?), els partidaris de l’estratègia modernista estaven sota estat de shock. Després d’una vaga general i les eleccions autonòmiques l’escenari era d’una desorientació difícilment superable. La temptativa d’organitzar una vaga general a la catalana, sense tenir un sindicalisme nacionalista mínimament rellevant com el gallec o el basc, la tornada a la caverna del militantisme esquerranista no era precisament fàcil de digerir.
Clar que més difícil sembla ser el canvi de xip. O això és el que ha posat sobre la taula el 15M: instal·lats en el púlpit de la història, els resultats previsibles de les municipals, amb l’èxit de les CUP, donarien als “dirigents” (és un dir, ja que per sort dirigeixen ben poc) l’oxigen necessari per (auto)convèncer de que estaven en la via de l’èxit. Però, els resultats van demostrar, un cop més, el que era d’esperar: la llei d’Hondt no està fixada per res; la CUP de Barcelona, aposta fallida de les divergències leninistes, només ha servit per aixecar a CiU, enfonsar a Esquerra (la venjança personal i el ressentiment d’alguns històrics com a únic motor de la seva política) i facilitar al PP la clau del poder (ja se sap, per al leninista: “quant pitjor, millor!”).
Certament, que l’èxit de les altres CUP és una de les poques bona (excel·lents) notícies en el desolador panorama polític post-electoral. Però, malament farien les CUP de creure’s que les seves victòries es poden deslligar d’altres fenòmens municipalistes (per exemple, les CAV). Les CUP no són EL fenomen, sinó UNA expressió del fenomen: el municipalisme alternatiu.
I que té a veure la situació de les CUP amb el 15M?, em van preguntar l’altre dia. “Tot”, vaig respondre. El més sorprenent és precisament el nivell d’autisme polític amb que les xarxes independentistes estan observant les mobilitzacions sorgides del 15M. Només aquests últims dies, quan el progrés del cicle ha aconseguit ja derrotar als mossos i plantejar-se el bloqueig del Parlament (cosa que ni en les més exaltades fantasies borrokes d’alguns s’hauria pogut arribar a succeir), apareixen algunes primeres reflexions demanant un canvi de línia. En bona hora!
El debat de l’autodeterminació a l’Assemblea de la Plaça Catalunya
Encara està per aclarir del tot que es el que va passar en el terreny del concret (entre altres coses esperpèntiques, l’al·locució a l’àgora d’un neoliberal com en López Tena: l’enemic a casa! Així de gran és la democràcia de la multitud…), però a jutjar pel que expliquen fonts ben informades, el problema del debat sobre l’autodeterminació va començar amb el mateix mal peu que el 15M. Sembla que saltant-se “a la torera” l’assemblea i generant una comissió, tan paral·lela que fins i tot es reunia durant els plenaris de l’assemblea. Els problemes de procedimentalitat, una volta més, són els problemes de l’estratègia.
Per variar els obsolets tacticismes de certes xarxes independentistes van fer el pitjor dany a la seva causa, intentant fer passar per conflictiu un debat que no ho era per a ningú tret d’ells mateixos. Massa atents a les agitacions dretanes d’alguns mitjans sobiranistes (els mateixos que tant han alimentat els narcisismes que han sabut posar a CiU i l’independentisme en l’actual situació), massa pendents dels deliris identitaris sobre els atacs sacrílegs al monument a Francesc Macià (com si aquesta, d’haver-ho viscut, s’hagués oposat al triomf democràtic del 15M) o massa cegats per la paranoia etnicista sobre els drets lingüístics. Algunes xarxes independentistes han estat un parell de setmanes donant la nota de la pitjor de les formes possibles: la més antidemocràtica, la més irreflexiva, la més identitària. Això no invalida la bona feina que, sens dubte, han realitzat molts activistes en molts fronts durant molt de temps, però tampoc això últim (molts cops l’argument contraposat a la seva absència el 15M) justifica l’espectacle dantesc exhibit.
I tot això, per una incapacitat profunda d’aprendre de les pròpies victòries (que no les alienes!). De fet, per poc que es vulgues aprendre, hi ha formidables lliçons de democratització que no s’han de deixar escapar. En primer lloc, la ja esmentada del municipalisme alternatiu. En segon lloc, més important encara per comprendre la incapacitat d’intervenció al 15M, és el canvi de paradigma teòric que comportava el pas del discurs sobre l’autodeterminació al discurs del dret a decidir.
En efecte, per a molts independentistes això del “dret a decidir” ha estat un pur gest tàctic, una manera d’aconseguir recolzaments en un moment d’aïllament; oxigen polític. No obstant això, el problema és precisament aquest: que es tracta d’un gest; això és, del que engega el moviment, just tot l’oposat al seu vell mantra de l’autodeterminació. El marc interpretatiu que es sintetitza en el dret a decidir va ser absolutament determinant per a llençar el cicle i la raó és tan senzilla com que desplaçava la gramàtica política del model etnicista wilsonià emmarcat per la prèdica autodeterminista cap a la desobediència al comandament imperial, fins a la reivindicació de la igual dignitat de naixença, fins a l’horitzó de la democratització que fa possible la política de moviment. Els de sempre, en el de sempre, no han entès res de res.
Allà on abans de la PDD havien campat notables i partits, el dret a decidir emmarcava l’èxit de la desobediència a l’espanyolisme rampant que envoltava el procés estatutari. Fins i tot les consultes, en tots els dèficits imaginables que comportava la pregunta (evidència de la resurrecció de la reacció identitària en el si de l’independentisme enfront de la innovació discursiva de la PDD), suposaven un progrés repertorial que desbordava la vella gramàtica política. Així les coses, no és de sorprendre que superat el moment àlgid de l’onada de mobilitzacions catalanista, l’independentisme s’hagi replegat a les seves velles cavernes ideològiques del ser un poble, una llengua, una història, un territori…
El deliri del debat a la plaça sobre l’autodeterminació, en el que es van dramatitzar victimismes paranoides fins a l’extrem, fruit de les passions tristes que caracteritzen les fases a la baixa de les onades de mobilitzacions (ens referim a la independentista, clar), l’única cosa que hem vist de moment ha estat incapacitat política per assumir la mutació en la matriu independentista que, paradoxalment, la societat catalana ha assumit amb la major de les celeritats. Entre els assistents a la plaça, el debat va enxampar per sorpresa, com si algú hagués demanat ressuscitar temes absolutament desfasats. Algú em va comentar en aquell context: «
només ens faltaria que ara aparegués Amnistia Internacional dient que no volem discutir l’abolició de la pena de mort«.L’exemple és fenomenal: d’on surt aquest victimisme? d’on apareix aquest comportament autocràtic per discutir allò evident? Si la plaça és el demos (que no el poble imaginari de la nació ètnica) i el demos ha decidit que qualsevol qüestió important s’ha de votar en referèndum d’on surt aquesta obstinació perversa per voler que l’assemblea reculli fil per randa, lletra a lletra la pròpia posició (i a més quan s’ha estat operant en paral·lel a la procedimentalitat assembleària)? Que no coincideixen poble i demos? Per aquí sembla que van les claus realment importants.
Un altre activista implicat en el funcionament de les assemblees comentava al seu facebook que al 15M (per l’estructura reticular que sosté organitzativament el procés) cadascú pensa que el seu enemic és qui controla el moviment. Sembla clar que si la verticalitat del comandament modern produeix esquizofrènia, la horitzontalitat de la xarxa produeix paranoia. I aquest és precisament el problema, ja que de la paranoia de les xarxes independentistes estan naixent en les assemblees propostes que naturalitzen unes reformes electorals absolutament delirants.
Un problema de teoria política
El problema de fons, com hem assenyalat, és l’absència d’un canvi efectiu de gramàtica política en el moment òptim per a la seva realització (en la fase àlgida de l’onada de mobilitzacions). Aquest canvi passa per comprendre que el «dret d’autodeterminació» (en realitat el dret a decidir) ja era un fet en les assemblees, que el cos social que es determinava no podia nomenar-se sense falsificar-se, que la pròpia procedimentalitat de l’assemblea (en el punt 7 es cita que qualsevol decisió rellevant haurà de ser votada en referèndum) situava a l’independentisme davant les seves pròpies contradiccions (que no seria rellevant la independència?).
La pretensió de fer parlar a la multitud el llenguatge etnonacional (el del monolingüisme, el dels símbols catalanistes, el de l’autoreferencialitat, etc.) no podia, ni pot ser sinó la imaginària temptativa populista per convertir una nació de la multitud en un poble de l’Estat (Volk), això és, una instància de legitimació del demos (la igual dignitat de naixement) en un cos social subordinat a un comandament dissociat del propi cos i exercint sobre ell un poder il·legítim (el dels partits leninistes que creuen dirigir l’independentisme). En definitiva, el problema del 15M per a l’independentisme segueix sent el mateix que fa dècades: assumir una matriu normativa autònoma en la qual una nació sense Estat no té perquè aconseguir-ne un per a ser lliure, sinó lluitar per la seva pròpia emancipació; una matriu en la qual una nació de la multitud no és reductible al poble d’un Estat, en la qual allò ètnic és història i allò múltiple una realitat present.
No és casual que el programa de la CUP de Barcelona partís d’una concepció completament etnonacionalista de país. Tampoc ho és que, a hores d’ara, no s’hagi plantejat la seva dissolució i la seva suma a les forces de la democràcia municipalista que avui es construeixen autònomament als barris. Segurament hi ha qui creu que els vots aconseguits, malgrat la seva enorme distància de la possibilitat d’obtenir representació, són una dada per a l’esperança. En això es comparteix la capacitat trotskista per l'(auto)engany d’Esquerra Anticapitalista. Alguna cosa s’ha d’haver contagiat amb tanta agregació de grupuscles sectaris de comuna inspiració i gramàtica leninista.
En el moment què escrivim això, no obstant això, és la de l’horitzó post-independentista que neix en les àgores. Continuar aferrats a un paradigma etnonacional en una societat multicultural, continuar apegats al fetitxe d’un comandament fundat en un Estat propi en temps de sobirania imperial, continuar esperant un referèndum sobre la independència sense sortir-se de la UE, no només és estar fora del segle XXI, també és persistir en el victimisme, en l’obcecació autocràtica per voler ser «homes d’Estat» (amb tota la connotació patriarcal que comporta això). O s’entén i s’ajuda a catalitzar el procés iniciat pel 15M o al final seran IU, però sobretot la UPyD, els qui rendibilitzin el contramoviment: més èxits a sumar a la ja trista contribució a la victòria de CiU i la seva dependència de PP?
