[ cat ] L’onada de la dignitat arran del 15-M

Article publicat a l’edició catalana de Público, 3 de juny de 2011, pàg. 5

El 15M ja és tot un esdeveniment. Lluny de quedar-se en l’anècdota electoral a la qual es volia reduir mediàticament, el cicle de mobilitzacions ha sabut (1) transcendir l’obertura de la finestra d’oportunitat que se li va obrir amb les eleccions, (2) organitzar-se autònomament de manera dinàmica, reticular i cibernètica, i fins i tot (3) guanyar la seva particular batalla per la instauració d’un àgora metropolitana contra les forces del «ordre» (és a dir contra els partidaris de limitar la democràcia a la seva variant representativa liberal).

Aquest dies poden llegir moltes interpretacions del 15M. Crida l’atenció, però, que fins ara no s’hagi explicitat amb més claredat el caràcter de ruptura constituent que marca aquest esdeveniment. Potser per la inèrcia habitual dels analistes a mirar el present amb els ulls del passat, la lectura del que està succeint examina el moviment en una perspectiva poc innovadora, massa centrada en la lògica institucional i en la reducció del moviment a una simple “protesta” passatgera. La superació del llindar temporal de la campanya amb mobilitzacions a l’alça no deixa cap dubte: aquest cicle de lluites ha assolit un grau d’autonomia inèdit respecte a d’altres expressions anteriors.

Per comprendre la profunditat d’aquesta autonomia cal anar més enllà de les explicacions més freqüents. Així, per exemple, habitualment s’assenyala el paper de les xarxes socials com a nous mitjans de comunicació. Sens dubte, és cert. El problema és que a l’enfatitzar aquest aspecte, es deixa de banda un altre aspecte, potser més determinant: la dimensió organitzativa de les xarxes en relació a l’aparell productiu.

A diferència de les estructures verticals de partits i sindicats, la naturalesa reticular de l’estructura de mobilització que conformen les xarxes socials encaixa a la perfecció amb la realitat organitzativa de la vida cotidiana de la gent de les places. No estem, de fet, davant d’una mobilització corporativa dels treballadors de fàbrica o dels serveis públics. Es tracta més aviat de vides precàries, marcades per les contingències permanents de la contractació eventual i la necessitat de desenvolupar tota una sèrie d’habilitats socials i tecnològiques, a fi de sobreviure.

L’acampada, de fet, no és només un repertori d’acció conegut (acampada del 0,7%, Síntel, No a la Guerra). També és la cristalització simbòlica mobilitzadora de tot un modus vivendi del precariat. Estem vivint l’expressió més acabada que hagim conegut de les lluites protagonitzades per les figures de la precarietat. La seva composició tècnica, cultural, de classe, etc., és consustancialment diversa. La multitud a les places és un agregat canviant, complexe i simbiòtic de realitats laborals nascudes com resultat d’anys i anys d’implementació de polítiques de contractació neoliberals (externalització i subcontratactació, temporalitat extrema, fi de l’especialització funcional, etc.).

No és cap sorpressa que les places s’hagin convertit en espais d’agregació de realitats subjectives molt dispars. Tampoc sorprèn que les reivindicacions que surten de les assemblees semblin incongruents, fragmentàries o fins i tot contradictòries des de la lògica institucional del govern representatiu. En termes democràtics, les assemblees tenen un caràcter molt més expressiu, simbòlic i propedèutic que no pas legislatiu, programàtic o ideològic.

Per això, la sèrie de reivindicacions que estan produint les assemblees està més lligada a la possibilitat d’articular una manera alternativa de deliberar, participar i decidir que no a la redacció d’una sèrie de reivindicacions que portar a una taula de negociacions. En el moment mateix en que el moviment entri en una negociació qualsevol, haurà signat la seva pròpia liquidació. I és que el seu no és l’espai subaltern que el govern representatiu assigna al ciutadà actiu respecte als que considera protagonistes de la vida política (notables i partits). Sinó que és l’espai de producció d’una nova institucionalitat. No de manera gaire diferent de com els partits i sindicats obrers van produir les condicions de l’actual marc institucional.

Queda per veure, això sí, si el moviment optarà per la via de l’autonomia o si serà cooptat per un nou disseny democràtic representatiu de més qualitat. No sembla, però que de moment les elits polítiques estiguin gaire per aquesta tasca. És clar que encara queda per veure fins a on poden arribar les noves ágores nascudes fa només un parell de setmanes. De moment han aconseguit tenir les autoritats a la defensiva.