[ cat ] Notes roges, arran del 15

Article escrit junt amb en Jorge Moruno i publicat a Enfocant.

Traducció Arnau Mallol

Van haver de passar quasi 100 anys des de la Revolució Industrial per a que el concepte “era industrial” expressat per l’historiador Arnold Toynbee comencés a popularitzar-se. El moviment 15M és un exemple de la manera en que s’expressa el descontentament contemporani; postindustrial. El que està per veure, en els millors dels casos, és la manera d’articular noves formes organitzatives. Primer ha arribat el procés d’alliberament cognitiu i l’impacte emocional provocat per la manifestació del diumenge i l’inici de l’acampada. Després, ha continuat la desobediència, l’apoderament col·lectiu que invalida la naturalització de l’obediència al comandament.

Ara bé, com afirma Virilio, el ràpid guanya el poder. La societat de carreres obliga a actualitzar els temps, a renovar la seva atracció i a reinventar i apropiar-se de la producció de les significacions comuns o del contrari seran els automatismes empresarials del semiocapital els que els signifiquin per nosaltres. Ells entenen i actuen de manera desdiferenciada, al marge de la protesta que els acusa. Pepsi va passar per la Porta del Sol a repartir llaunes als manifestants i així, ajudar-los a aguantar la nit; Inditex va intentar patrocinar l’acampada cedint plaques solars i, coincidències oportunes, al metro de Madrid hi ha una publicitat que diu: “Ikea, disseny democràtic”. Ens trobem davant una modalitat de guerra emocional i sensorial de dimensions incomparables en la Història. Mai abans la producció de significats -la semiosis- va tenir tant impacte sobre les inclinacions de les persones. La batalla per l’apropiació dels símbols no es redueix a una simple qüestió estètica, sinó que parlem de la columna vertebral d’un sistema social que aconsegueix sostenir les il·lusions i el convenciment col·lectiu de pertinença a una identitat que avantposa la vida al benefici.

La tasca del moviment, ara, és la de posar tots els seus recursos i intel·ligència col·lectiva a significar. Contactar des de les assemblees dels barris amb totes les xarxes existents i afegir-ne d’altres de noves: moviment estudiantil, associacions de veïns i veïnes, treballadors dels serveis públics, mitjans de contra-informació, centre socials, etc. Junts elaborar un discurs compartit que travessi les principals contradiccions contemporànies i articuli demandes a l’alçada de les exigències de la societat-xarxa. Irrompre en l’escena mediàtica, ocupar vies i mitjans de difusió i fer arribar l’agenda dels precaris al cervell col·lectiu, sempre des de la desobediència, perquè volem democràcia i aquesta s’aconsegueix fora del comandament.

Les assemblees convocades a cada barri han de proposar el salt cap a la instauració d’institucions del moviment. La paraula institució ha estat expropiada pel comandament al cos social que conforma aquesta, però el seu significat no és el que pertoca operar sota la carcassa de l’Estat. Institucionalitzar és, en la ruptura constituent que es realitza en el moviment, elaborar procediments democràtics, normes col·lectivament acordades que facin efectiva una deliberació en el comú. Al cap i a la fi, autonomia no significa altra cosa que, normes pròpies, actuació amb criteri propi front a qualsevol determinació heterònoma de la realitat. Les noves institucions no poden enfonsar-se en inacabables processos burocratitzants i discussions de temes secundaris. L’eficàcia no pot estar renyida amb la democràcia.

Necessitem trencar d’una vegada per totes amb la vella concepció dels drets oferts per la ideologia Welfarista, que responia a realitats socials molt diferents a les d’avui. El treball assalariat era l’instrument de mesura per a comprendre el cicle de producció i reproducció de la societat, el mecanisme que equilibrava la regulació entre capital i treball a les fàbriques després de la II Guerra Mundial. A dia d’avui, aquesta regulació ha explotat i el salari ja no és garant de res.. Ara toca deslligar l’accés efectiu (i no només formal) als drets de la prestació laboral, no podem dependre d’aquesta, d’una cosa tan volàtil i insegura. Hem de començar a construir les bases de nous drets i orientar els objectius cap a elements que ens afecten a tots i totes d’igual forma però de diferent manera, des de l’òptica del precariat. El nou quadern de queixes de la multitud nascut a les places anuncia avui els fonaments d’una altra societat.