[ cat ] Municipalisme alternatiu a Barcelona?

Publicat a Público, 17 de maig de 2011.

[ nota ] Aquesta versió es la que va ser enviada un parell de setmanes abans de la seva publicació. A l’espera de la versió finalment publicada, demano disculpes per les eventuals faltes ortogràfiques que espero es podran esmenar ben aviat.

En les eleccions municipals de l’última dècada s’ha observat un fenomen que, sense presentar encara una rellevància quantitativament important, revesteix una importància qualitativa indubtable. Es tracta del que es coneix com municipalisme alternatiu i l’integren tot un seguit de candidatures locals mogudes per un impuls d’aprofundiment democràtic, una renovació del personal polític i l’experimentació de noves formes de participació basades en la mobilització social. Les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) o les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) serien bons exemples.

Tot i que el municipalisme alternatiu pot remuntar-se als anys de la Transició (CUPA d’Arbúcies o el COP de Ripollet), es tracta en realitat d’un fenomen de les últimes convocatòries municipals. Fem èmfasi en dir “municipals”, ja que és en aquest espai institucional on s’ha anat desenvolupant i on pot arribar a la seva maduresa. Sense ànim de ser exhaustiu (a la web de l’IGOP es pot consultar sobre el tema), el municipalisme alternatiu s’explica per la combinació d’un canvi sociològic i una oportunitat institucional.

El canvi sociològic és aquell que s’opera en les figures del treball pròpies de la societat de la informació. Més concretament, es tracta d’un fenomen concret com és ampliar de la capacitació tècnica a segments procedents d’àmbits perifèrics a l’espai socioeconòmic metropolità. Un perfil sociològic concret: home, jove, precari, procedent de nuclis de població de mida petita o mitjana, format a les universitats barcelonines com a mà d’obra làbil, flexible i barata, que, després de l’experiència activista metropolitana, decideix tornar al seu origen.

L’oportunitat institucional resulta de la consolidació del régim democràtic i les limitacions inherents al seu desgast polític. Després de la institucionalització del sistema de partits (concentració de vot, penalització de les candidatures independents, etc) i superada la fase d’estabilització electoral, successives onades de mobilitzacions han forjat una societat civil crítica amb la partitocràcia (els mal anomenats «nous moviments socials»), que ha pres la iniciativa electoral allà on és possible: en l’espai de poder «natural» de la democràcia directa (el govern local).

Les demandes democratitzadores no sempre han trobat una resposta favorable (més aviat al contrari), però les institucions del govern representatiu han hagut d’adaptar-se al repte activista (inclusió en l’elaboració de polítiques públiques, ILPs i altres mecanismes d’obertura de l’accés al règim, polítiques de participació ciutadana, etc). D’aquesta manera, una generació que no ha viscut dictadura ni Transició, socialitzada en els valors democràtics i que viu les contradiccions de la manca de qualitat democràtica, és la protagonista actual d’un dels processos més interessants de la democratització.

El municipalisme alternatiu, però, fa front a una crisi de creixement en aquestes eleccions; sobretot quan aspira a una estratègia més àmplia que la democratització local. És el cas de les CUP. Aquestes aspiren a realitzar un projecte ideològic (el de l’esquerra independentista) que genera, per la seva pròpia definició, una demanda de govern supralocal. En les últimes autonòmiques, en lògica amb la seva raó de ser, però en desacord amb les estratègies de l’independentisme tradicional, van decidir no presentar-se. Això va acabar produint tensions internes i algunes deslleialtats notòries que no només no han ajudat al projecte, sinò que l’ha que l’han compromès en jugades polítiques alienes al projecte municipalista.

En aquest context, s’ha constituït una CUP de Barcelona seguint un model ideològic i centralista, la qual cosa comporta el risc de dilapidar el capital polític en una deriva que no respon als factors afavoridors del municipalisme. Vistes les característiques de Barcelona, com a espai d’una complexitat infinitament major que la de qualsevol població mitjana, no sembla sensat intentar impostar la veu municipalista per mitjà d’una marca electoral com la CUP.

El conflicte metropolità, més enllà de les inèrcies ideològiques independentistes, troba la seva plasmació en altres expressions, no electorals, però capaces d’incidir sobre la maquinària governamental allà on el règim encara manté tancades les portes (centralització del poder municipal, falta d’accés efectiu a la política muncipal, etc.). La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, com a lluita local, i la consulta del 10-A com lluita nacional promoguda des de l’àmbit local, podrien ser dos bons exemples d’alternatives municipalistes metropolitanes d’èxit provat.