Article d’opinió publicat a
Público, 18.12.2010, pàg. 5
Ja tenim nou Parlament. I ja podem saber, per tant, qui ens representa i quina és la composició sociològica dels qui ho fan. Una anàlisi ràpida de les dades pot ser ja ben il•lustrativa d’algunes claus polítiques interessants.
En primer lloc, des d’una perspectiva de gènere, s’observa que els homes encara predominen (59%) sobre les dones (41%). Aquesta dada no és massa rellevant (fins i tot és previsible). El que crida l’atenció, tantmateix, és una altra qüestió: el patriarcalisme que opera darrere la fragmentació del vot independentista. ERC amb un 70% i SI amb un 100% de diputats homes (més que la dreta), demostren que la crisi de la representació independentista l’estan pagant les dones. Només les llistes de PSC i Iniciativa-Verds s’han assegurat la paritat. D’aquesta manera, encara que hagin perdut escons, han salvat l’equilibri de gènere.
En segon lloc, pel que fa a la composició tècnica dels representants, cal destacar el pes aclaparador dels funcionaris de carrera (76%). Sens dubte, aquest fet resulta revelador de la mentalitat amb què s’aborda l’acció legislativa. Pensem per un moment tres exemples senzills lligats a l’actual conjuntura de crisi: la situació de l’assalariat amb contracte precari, la de l’autònom exposat a una fiscalitat excessiva o la de l’empresari que ha d’assumir riscos. Els diputats potser «representen» els seus interessos (queda per veure), però és clar que no són «representatius» del que és la societat.
En tercer lloc, per àmbits d’especialització predominen de manera notable les professions relacionades amb les administracions i serveis públics (un 67%). D’entre aquestes, destaquen per sobre la resta, els juristes (25%). Aquesta dada és una bona mostra d’un cert arcaisme, a saber: el pes d’un model de govern basat en una concepció en excés legalista, rígida i poc adequada als desafiaments de la governança actual. Explica, així mateix, que sovint es confiï només a l’estricta aprovació de lleis (i no de lleis aptes al disseny, a la implementació i a l’avaluació de polítiques públiques) l’èxit de l’actuació legislativa (com si la llei esdevingués realitat pel fet de ser aprovada). Un exemple senzill: aprovar una llei contra la violència de gènere pot ser una eina necessària, però confiar que la llei acabi per si mateixa amb el problema, és un error greu. Molt sovint els polítics mostren que encara són deutors d’aquesta visió ancorada en la primària concepció liberal del «llei i ordre».
L’endogàmia de l’estament polític
En quart lloc, i com a complement negatiu de tot l’anterior, ens trobem amb l’endogàmia de l’estament polític. El 70% dels diputats ocupen càrrecs electes en l’actualitat. El 84% té experiència en càrrecs públics. I si això últim no és dolent per si mateix (tot el contrari), allò primer, tanmateix, no deixa de ser preocupant en la seva relació amb altres variables. De la seva combinació amb el pes del funcionariat, per exemple, podem deduir-ne que la representació política passa, bàsicament, per assegurar-se primerament una seguretat laboral difícilment compatible amb la flexibilitat pròpia de la societat del risc. Des de l’òptica de la legitimitat democràtica no deixa de ser problemàtic que els que després demanen a la ciutadania sacrificis i flexibilitat siguin persones contractualment «blindades». El discurs sobre la “desafecció” ciutadana pren sota aquesta realitat un sentit preocupant.
En definitiva, la composició parlamentària demostra que el Parlament potser representi a la societat, però és de tot menys representatiu d’aquesta. Encara més, per la seva pròpia composició tècnica de classe no deixa de suscitar dubtes sobre les seves capacitats i competències a l’hora d’abordar els desafiaments d’un món en crisi i transformació. Més aviat sembla que el parlamentarisme estigui en crisi i l’estament polític progressivament allunyat de la societat. Si l’apotegma de Marx «l’ésser determina la consciència» es demostra cert tenim bons motius de preocupació.
