[ cat ] L’altre debat de la participació

El plebiscit de la Diagonal fa més profund l’abisme que separa ciutadans i polítics

I si abans de votar hem de votar on votar?

(article publicat al suplement en català de Público, 19 de maig de 2010, pàg. 5)

El fiasco en què ha acabat el plebiscit sobre la Diagonal està suscitant un debat en el qual s’està demostrant la debilitat dels arguments amb què s’ha abordat aquesta primera experiència consultiva a gran escala. El més greu del que està passant no radica en els efectes que pugui tenir sobre el paisatge polític municipal, sinó més aviat en l’aprofundiment de l’abisme que separa ciutadania i representants.

En les lectures culpabilitzadores de la ciutadania (i exoneradores de l’estament representatiu), el concepte clau és la desafecció. Des del referendum sobre l’Estatut fins ara, hem vist com aquesta noció s’ha anat fent un lloc en el diccionari polític. El discurs de la desafecció, però, oblida l’altra meitat del problema: la participació no institucionalitzada.

I és que, contràriament al que seria desafecció a les institucions democràtiques, la ciutadania ha demostrat en els últims anys una capacitat sorprenent per apropiar-se del repertori que comporta el procediment democràtic. Siguin iniciatives ciutadanes com Som lo que sembrem, moviments socials com l’estudiantil contra el Pla Bolonya o mobilitzacions com les consultes sobre l’independència, és inqüestionable que la ciutadania està molt més avançada que el que presuposen les autoritats polítiques.

Però, per si això no fos suficient, les respostes de les autoritats a les pràctiques socials d’aprofundiment democràtic no només han sigut poc dialogants (cas del bloqueig a l’iniciativa Som lo que sembrem), sinó que de vegades han afavorit l’obstrucció (cas de les consultes i les restriccions de recursos públics) i fins i tot han arribat a extrems repressius i negacionistes més aviat impropis de règims democràtics (cas de la repressió contra els estudiants i la declaració d’unanimitat parlamentària pro-Bolonya).

Diu el tòpic que, en democràcia, cada ciutadania té els polítics que mereix. Això seria cert, si la democràcia fos una eina de representació perfecta. La realitat, però, és molt diferent.

La democràcia real, de fet, no és un estat de coses, sinó un procès de aprofundiment permanent (institucional, procedimental, de valors…) que neix d’una doble tensió: una entre elites i ciutadania; i una altra, les escisions (partits) en què es tradueixen els interessos presents en la societat. I tot i que el més freqüent és que el progrés o el retrocés sigui el reflex de les divisions internes del cos polític (les dretes acostumen a contenir més la democratització), de vegades la divisòria significativa s’estén en vertical.

Això és, de fet, el que s’ha evidenciat amb els resultats del diumenge. L’abstenció de pràcticament un de cada deu (i la votació contra les propostes oficials de vuit de cada deu) no es poden llegir principalment en els termes del pluralisme institucionalitzat pels partits del govern representatiu. Al contrari, la lectura més significativa és aquella que resulta d’examinar la crisi de la dimensió vertical de l’articulació del poder polític (la relació representants-ciutadania).

Així les coses, sembla que hauriem de començar a pensar més com articular la relació entre les institucions i les realitats participatives no institucionalitzades, que no pas en reiterar els errors analítics que ens han portat fins a la situació actual.

I és que els últims anys, la política de moviment (diferent de la dels notables i els partits) no ha deixat de créixer. Cada vegada són més els espais ciutadans que s’organitzen al marge (cooperatives de consum, mitjans d’informació alternativa…) o en una tensió permanent amb els poders públics (els moviments socials).

Vulguem o no, tres dècades de neoliberalisme han obert un espai creixent d’exclusió política (una cosa és el reconeixement formal dels drets polítics i altra les condicions efectives que fan possible la participació ciutadana). En aquest espai, malgrat les condicions d’enorme precaritat, s’han articulat institucions autònomes com els centres socials, associacions, sindicats i moltes altres.

Ja va sent hora, doncs, de prendre’s seriosament la participació democràtica. La democràcia (i menys encara la participativa) no és fa per decret.

En un moment com l’actual en que la Transició espanyola s’està debatent, potser hauriem de començar a revisar les limitacions de la cultura del pactisme entreles elits i començar a pensar que la democràcia participativa exigeix la implicació diària de la ciutadania.