Raimundo Viejo Viñas

Autor, profesor, editor, ciudadano activo, papá y mucho más.

Sep

21

[cat] Quina participació?


Article enviat al setmanari La Directa (05.09.2006)

El 11 de Setembre és un moment del moviment important per a la seva dimensió catalanista. Com cada any, activistes de divers signe es reuneixen per a commemorar la Diada. Per mitjà d’aquesta celebració, se’ns recorda l’existència del conflicte nacional. El seu desenvolupament serveix perquè els diferents sectors que integren el catalanisme expressin les seves orientacions estratègiques. Aquest any, sens dubte, la Diada ve marcada per dos moments importants per a la participació política: el referendum de l’Estatut i les pròximes eleccions autonòmiques. No estaria de més que, després del fracàs estrepitós de l’Estatut, els i les que assumeixen com a propi el catalanisme, fessin una reflexió sobre la participació política.

En el tema de la participació política, plou sobre mullat. En l’alt nivell d’abstenció del referèndum de l’Estatut encara ressonen els índexs de baixa participació en el referèndum constitucional europeu de l’any passat. Amb tan magra implicació ciutadana en el procés electoral, cal esperar que a partir d’aquí el debat públic es bolqui si més no per algun temps, a la recerca de raons que ens expliquin el perquè d’aquests resultats i, més enllà d’aquests, s’interessin pel millor funcionament de les institucions democràtiques.

La primera reflexió que s’ha d’explicitar en referència a la questió és que la clau del “problema” no és la participació en si (participar és consubstancial a la democràcia, igual que debatre o decidir) sinó més aviat la seva articulació de conjunt dins del règim polític (la seva “modalitat”, si es prefereix). Dit d’una altra manera, la qüestió que hauria de suscitar el resultat del passat 15 de juny no hauria de fixar-se tant en “el què” (participar o no), com en “el com” (per mitjà de la convocatòria d’un referèndum com el que va tenir lloc); no tant en qüestionar una dimensió de la democràcia, sinó en pensar el model d’articulació institucional que seria desitjable per a una major satisfacció del desig de ciutadania.

Al cap i a la fi, la problematització de la participació en democràcia es troba estretament unida a la satisfacció ciutadana (per aquest motiu alguns politòlegs parlen de “desafecció”). Es tracta, abans que res, de comprendre l’activitat política com un inesgotable exercici agonístic, com una legítima competició entre interessos contraposats, irreductibles els uns als altres, i el desenvolupament dels quals no sempre ha de ser satisfactori per a tot el món. Amb tot, això no ha d’obstar perquè s’aspiri a un disseny institucional que aconsegueixi uns graus de satisfacció ciutadana més elevats possibles.

Com pensar, doncs, els resultats en termes de participació política? Amb l’objectiu d’explicar el desinterès per la participació electoral i, més enllà d’això per l’activitat de les institucions del govern representatiu, s’ha vingut generant des de fa temps un profund debat teòric en el qual s’entrecreuen temes com la qualitat de la democràcia, la crisi de la representació o els moviments socials. Amb independència de tots els matisos i de la més que desitjable diversitat d’arguments i parers, és probable que la major part dels arguments que trobem vinguin a alinear-se d’alguna manera amb dues lectures, que són també posicions teòriques en el debat normatiu del nostre temps.

D’acord amb la primera d’elles, anomenem-la minimalista, la baixa participació evidenciaria uns mínims suficients de satisfacció amb el funcionament de la democràcia. La ciutadania, àdhuc seguint els avatars polítics, s’hauria desentès d’una implicació més activa en el procés referendari, doncs hauria considerat que els seus interessos fonamentals no es veurien afectats de manera substantiva per la reforma de l’Estatut. No sent desitjable per si mateixa, l’elevada abstenció tampoc seria un fenomen preocupant; en tot cas, el resultat lògic de la “normalitat” democràtica.

La segona de les lectures, que direm maximalista, entendria per contra que la baixa participació és el reflex d’una crisi en el disseny institucional del règim, poc atent a les condicions de la participació. La democràcia, en la seva declinació purament liberal, precissaria de reformes que facilitessin una vida política més activa de la ciutadania a les institucions de govern derivades de l’Estat, aquelles a les quals correspon articular el règim polític en la seva totalitat. L’elevada abstenció seria així un símptoma de descontentament ciutadà i d’un mal funcionament de la democràcia que, a la llarga, podria malvaratar el propi règim de llibertats en que vivim.

Ambdues lectures són parcialment certes, si bé no necessàriament complementàries ni suficients per si mateixes com per a dotar-nos d’un marc capaç de treure’ns de la circularitat en la que ens situen ambdues explicacions. Considerem per un moment els dos arguments a la llum de les massives mobilitzacions que van tenir lloc amb anterioritat a l’aprovació de l’Estatut sota el lema “Som una nació. Tenim el dret a decidir”. Pensi’s igualment en l’alt valor simbòlic, càrrega afectiva i satisfacció ciutadana que en el seu moment van suposar per als que s’implicaren en elles, amb independència del grau i manera que cadascú va contribuir a fer-les efectives.

El primer tipus d’argument encertaria sens dubte al considerar la democràcia liberal com un punt de partida suficient, però no arribaria a explicar per complert el desacord entre la participació en accions col·lectives tan multitudinàries i l’elevada abstenció electoral. Al considerar la ciutadania estrictament dins una lògica de la racionalitat econòmica, renunciaria a comprendre altres universos de valors que els del mercat. El seu plantejament s’instal·laria com a molt en l’avantatge realista enfront dels qui desafien el desenvolupament del marc constitucional vigent des de “fora” del mateix, però difícilment convenceria als qui des de “dins” lliguen el disseny institucional a la necessitat d’introduir canvis enfront dels imperatius que ens ofereix el futur.

El segon argument encertaria en l’exigència d’anar més enllà del punt de partida però segurament identificaria en excés la possibilitat d’una participació més satisfactòria amb la simple reforma de lleres de participació en les institucions autonòmiques. En un món on la complexitat social no deixa d’augmentar, pensar la participació política únicament des de les agències estatals revela una comprensió limitada de la ciutadania. A l’obviar l’exigència constituent expressada per les mobilitzacions, els seus partidaris perdrien de vista les limitacions de l’Estat enfront del caràcter multinacional de la societat.

Així les coses, abans que lamentar-se de l’alt abstencionismo o congratular-se per la normalitat aconseguida, segurament resulti més fructífer començar a pensar els resultats electorals des de la perspectiva de l’exigència constituent de la ciutadania (catalana, per a l’ocasió). Igual que la democràcia no s’ha de limitar a les convocatòries electorals, un dèficit de participació electoral no té perquè significar un dèficit de voluntat democràtica. Sinó que, tal com ha demostrat al llarg de tot el procés, el desig de ciutadania i amb ell la política del moviment plantegen avui un desafiament al disseny institucional de l’Estat autonòmic que va més enllà de la reforma estatutària.

Deja un comentario