Sep
10
Teoria Política II
- POSTED BY Mundus IN Sin categoría
Programació i avaluació
[ Última actualització 10.09.2026 ]
Un total de 25 sessions, els dijous de 18h00 a 20h00 i els divendres de 18h00 a 20h00 entre el 18 de Setembre i el 18 de Desembre, a l’aula 19. Es tracta d’una visió de la teoria política del món contemporani. Al llarg d’aquest curs veurem els diferents autors i teories de la política en base a una sèrie de temes (republicanisme, feminisme, multiculturalisme, etc.).
.
Avaluació
Avaluació continuada: un 50% de la nota resulta de l’examen final amb un (eventual) examen de recuperació posterior. L’altre 50% de la nota resulta de l’avaluació de 2 pràctiques (25%+25%) a fer d’entre totes les que es proposen al llarg del curs. Voluntariament es poden fer més pràctiques (en aquest cas, la nota final de la part pràctica resultarà de la mitjana de les dues notes més elevades). S’hauran d’entregar, a l’AULA i en PAPER, en dates límit del 28 d’octubre (pràctica 1) i 21 de desembre (pràctica 2). NO s’accepten pràctiques col·lectives.
Avaluació única: un 100% de la nota resulta de l’examen.
Assistència i participació: l’absentisme dels últims anys és un fet molt preocupant. Per aquest motiu, la bona assistència (i no venir a l’aula per ficar-se al fons amb l’ordinador) i participació (fer intervencions en línia amb l’argumentació i desenvolupament de la classe i no preguntar per preguntar) tindran un valor que pot fer variar la nota definitiva fins a un 20% (10%+10%). El professor es reserva la possibilitat de fer controls d’assistència en funció del desenvolupament del curs.
.
Manuals
Els manuals son bones eines per aconseguir una certa seguretat quan un estudiant vol una primera aproximació a la matèria. Tot amb tot, un manual és més aviat un començament que no pas un punt final. Per això els capítols del manual assenyalats en cada cas poden servir com a guió, però només és amb la docència i, sobre tot, amb les lectures i la participació a l’aula on s’acaba de formar el corpus total de l’assignatura.
Aquests són alguns dels manuals de referència:
Arteta, A.; García Guitián, E.; Máiz, R. (eds.), Teoría política: poder, moral, democracia, Alianza, 2003.
Kymlicka, Will, Contemporary Political Philosophy: An Introduction 2.ª ed., OUP, 2002.
Beyme, Klaus von, Teoría política del siglo XX, Alianza, 1994.
Vallespín, Fernando (ed.), Historia de la Teoría Política, vol. 6, Alianza, 1996.
Anton, Joan, Las ideas políticas en el siglo XXI, Ariel, 2002.
.
Pràctiques
Encara que d’entrada pugui semblar que una matèria com la Teoria Política no pot tenir pràctiques, teoritzar és una pràctica en si mateix; la pràctica teòrica. El comentari de text serà en aquest curs la forma bàsica de pràctica. De forma orientativa podeu consultar aquí com es fa un comentari de text.
Aquest curs modificarem el format de la pràctica per tal d’adaptar-lo a l’ús (i evitar-ne l’abús) de la IA. El format de les pràctiques haurà de tenir les següents característiques:
Format:
- – Portada amb títol, cognoms i nom, grup i curs actual (2026/27).
- – Pàgina amb index.
- – Pàgines de continguts. Format paper, 20 pàgines organitzades en un màxim de 7 apartats que hauran d’incloure introducció i conclusions.
- – Pàgina final amb referències bibliogràfiques i sitografia.
Extensió:
- – Tipus paper. Mínim de 20 pàgines i màxim de 25 pàgines, a espai i mig, marges de 2,5cm i lletra Times New Roman.
Continguts:
- – Portada amb Títol, cognoms i nom, assignatura i curs 2026/27
- – Índex en una segona pàgina on s’haurà de seguir la següent estructura:
- – Introducció: breu exposició del contingut, hipòtesi argumental general i parts en que s’organitza aquest.
- – Cos argumental (no cal posar «cos argumental», sinó els epígrafs del vostre treball): nombre d’epígrafs variable, però no més de 4 o 5.
- – Conclusions: principals arguments demostrats (no si us «agrada» o no).
- – Bibliografia i sitografia: les cites hauran de ser pertinents i d’estar referenciades amb els criteris de Chicago o qualsevol altre criteri identificat.
Cites:
Per reforçar els arguments s’hauran d’emprar referències als textos comentats i obres d’autors que han escrit sobre el tema, degudament citats i llistats a la bibliografia.
ATENCIÓ: L’incompliment d’aquestes bases exclou la pràctica de l’avaluació.
.
Taula de sessions i continguts
La següent taula de continguts és flexible fins el moment en que es fa la classe següent que passa a estar consolidada (en cas contrari, qualsevol canvi es farà saber). Més que un programa inamovible és un full de ruta per anar fent camí, tot i que pel que es veu està bastant consolidat. L’assignatura la farem entre totes i tots. Més ens impliquem en la seva realització, millor per a tothom. Sentiu-vos lliures de fer sugerències, crítiques i/o aportacions.
.
I Part/Qüestions de mètode
.
Sessió 1/16 de setembre
Continguts:
Presentació i organització de l’assignatura. ¿Qué hacemos cuando hacemos teoría política? Descripción, explicación, normatividad y crítica. La teoría política como argumentación. Los conceptos políticos no tienen un significado fijo, son esencialmente cuestionados. Teoría ideal y teoría no ideal. ¿Analizar conceptos o intervenir políticamente? Análisis conceptual y normativo. Análisis históricos, genealógicos o críticos. Leer un texto de teoría política.
Capítol de referència:
» Luciano Nosetto i Tomás Wieczorek, Métodos de Teoría Política.
Més enllà d’aquest resum del manual de Nosetto i Wieczorek, teniu els capítos metodológics de la resta de manuals abans indicats.
[ Guía d’estudi ]
Materials:
» Vídeo de l’entrevista de Günter Gaus a Hannah Arendt
.
II Part/L’irrupció de les masses
.
Sessió 2/17 de setembre
Continguts:
A finals del segle XIX, el moviment obrer emergeix com a força de canvi social. Les tesis de Marx gaudeixen de popularitat, però, confrontades amb les condicions concretes de la política, plantegen el debat sobre la integració en l’Alemanya de Bismarck. És aquí on té lloc un primer debat teòric de gran envergadura que marcarà els destins de la socialdemocràcia. D’una banda, es planteja la necessitat de mantenir l’horitzó revolucionari i la centralitat de la lluita de classes; de l’altra, la participació en les institucions i els avenços electorals obren la porta a una estratègia gradualista. El debat entre ortodòxia i revisionisme, encapçalat per figures com Karl Kautsky i Eduard Bernstein, acabarà configurant dues maneres diferents d’entendre la relació entre teoria marxista i pràctica política.
Materials:
» Tudor, H., Marxism and Social Democracy. The Revisionist Debate (1896-1898), capítols, 1-8.
» Video recopilatorio del movimiento obrero hasta la II Internacional.
[ Guía d’estudi ]
Perry Anderson, Consideraciones sobre el marxismo occidental, capítol «La tradición clásica»
Pràctica:
Comenta el siguiente texto de Bernstein: Las premisas del socialismo y las tareas de la socialdemocracia.
.
Sessió 3/1 d’octubre
Continguts:
Amb l’arribada del segle XX, el context comença a canviar. Una nova generació de marxistes, inspirats per la creixent conflictivitat i l’expansió global del capitalisme industrial, torna la mirada enrere cap al Marx revolucionari. Rosa Luxemburg i Lenin encarnen les noves opcions teòriques. La qüestió ja no és només com interpretar el capitalisme, sinó com transformar-lo políticament en un context de creixent mobilització obrera i crisi de l’ordre liberal. El debat se centra així en el paper del partit, la consciència de classe i la relació entre reforma, revolució i acció política.
Materials:
» Tudor, H., Marxism and Social Democracy. The Revisionist Debate (1896-1898), capítols, 9-11.
» Video sobre el dilema Reforma social o Revolución en Rosa Luxemburg.
» Rosa Luxemburg, Reforma social o Revolución.
» Vladimir Ilich Ulinov, Lenin, La enfermedad infantil del izquierdismo en el comunismo.
[ Guia d’estudi ]
Perry Anderson, Consideraciones sobre el marxismo occidental, capítol «La tradición clásica».
A més teniu aquest altre text meu que parla sobre els aspectes organitzatius i és particularment útil per a la pràctica. Raimundo Viejo, La organización del movimiento.
Pràctica:
Comenta el següent text de Rosa Luxemburg en relació a la teoría de Lenin, Manuscrito sobre la revolución rusa, págs 91-103.
.
Sessió 4/2 d’octubre
Continguts: El risc cada vegada més gran de la revolució socialista confereix cada vegada més pes a les preguntes: com serà la política socialista? Es conservarà l’organització vertical? L’autoritat de l’Estat? Front a autors confiats en el poder de les masses i la seva creativitat, n’hi ha d’altres que miran més aviat cap a la formació i funcionament de les noves estructures de masses. Mosca, Pareto, Michels aportaran les seves teories de élits per respondre. Les seves anàlisis posen en qüestió la possibilitat d’una democràcia basada en el govern directe de les majories i assenyalen la tendència de tota organització política a generar minories dirigents. D’aquesta manera, la qüestió de les elits es converteix també en una pregunta sobre els límits de la democràcia i les formes de poder que emergeixen en les societats de masses
Materials:
» Video sobre la ley de hierro de la oligarquía de Robert Michels.
» Gaetano Mosca, Elementi di Scienza Politica.
» Roberto Michels, Los partidos políticos.
» Wilfredo Pareto, Forma y equilibrios sociales.
[ Guía d’estudi ]
Rosendo Bolívar Meza, La teoría de las elites en Pareto, Mosca y Michels.
Pràctica:
Comenta el text de Robert Michels, Los partidos políticos, páginas 164-173.
.
Sessió 5/8 d’octubre
Continguts: Max Weber i el lloc epistèmic del científic social. Weber reflexiona sobre el paper del científic social i sobre els límits entre l’anàlisi científica de la política i la presa de posició política. La seva teoria de la legitimitat i la dominació permet analitzar com s’organitza i es justifica el poder en les societats capitalistes industrials, amb especial atenció a la burocratització de l’Estat i de les institucions modernes. Alhora, els conceptes de carisma i lideratge obren la qüestió de les formes d’autoritat capaces de trencar, transformar o renovar l’ordre burocràtic. Aquestes preocupacions connecten amb les teories contemporànies de les elits, que es pregunten per qui exerceix efectivament el poder en les societats de masses i quines relacions s’estableixen entre lideratges, organitzacions i ciutadania.
Capítol de referència:
» Pedro T. Magalhaes, Charisma and Democracy
Materials:
» Xavier Márquez, Max Weber, Demagogy, and Charismatic Representation
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta el text clàssic de Weber, El político y el científico, pàgs. 9-12.
.
Sessió 6/9 d’octubre
Continguts: La República de Weimar s’instaura sense republicans. Els seus anys seran els de una crisi permanent. Carl Schmitt situa aquí el concepte d’aillò polític, crítica del parlamentarisme i elabora una teoria política de la crisi de la democràcia. El decisionisme donarà finalment forma a la teoria política del III Reich. La distinció entre amic i enemic es converteix en el criteri específic del polític, mentre que la sobirania queda vinculada a la capacitat de decidir en situacions excepcionals. El decisionisme donarà finalment forma a la teoria política del III Reich, tot mostrant també els límits i els riscos d’una teoria de la sobirania desvinculada de les garanties liberals.
Materials:
» Gabriel L. Negretto, «¿Qué es el decisionismo? Reflexiones en torno a la doctrina política de Carl Schmitt»
» Santiago M. Zarria / Günter Maschke, «El concepto de lo político de Carl Schmitt»
» Montserrat Herrero, «Carl Schmitt’s Political Theology of Revolution»
[ Guía d’estudi ]
Pràctica:
Comenta el text de Carl Schmitt, El concepto de lo político, págs. 259-289
.
Sessió 7/15 d’octubre
Continguts:
La Revolució de 1917 no triomfa allà on s’espera. A Alemanya donarà pas a la República de Weimar i, després, al nazisme; a Itàlia, el feixisme ascendeix al poder. Dins de la tradició marxista serà un sard, Antonio Gramsci, qui es preguntarà com ha estat possible. Els seus conceptes d’hegemonia, cultura, etc., marcaran la particular deriva del marxisme italià. Gramsci desplaça així l’atenció des de la presa del poder cap als mecanismes culturals i socials que permeten construir i sostenir el consens. La seva reflexió sobre la societat civil, els intel·lectuals i el paper del partit polític obrirà una nova manera d’entendre la relació entre poder, cultura i transformació social.
Materials:
» Paco Fernández Buey, Sobre la recuperación de Maquiavelo por Gramsci.
» Vídeo sobre Antonio Gramsci.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta el següent fragment Gramsci, Los intelectuales y la organización de la cultura.
.
III Part/El món democràtic i la seva crítica
.
Sessió 8/16 d’octubre
Continguts:
Després de la revolució de 1917, el marxisme experimenta una divisió encara més profunda: d’una banda, seguint la deriva estalinista, es converteix en teoria d’Estat (fins i tot quan la teoria de l’Estat no deixa de ser contradictòria amb l’obra de Marx); de l’altra, inicia una evolució històrica cap a la teoria crítica, protagonitzada en primera persona per l’Escola de Frankfurt. Els seus autors coneixeran l’exili i produiran teoria a banda i banda de l’Atlàntic. La crisi del marxisme els portarà a revisar les seves categories davant l’ascens del feixisme, el fracàs de les revolucions obreres a Occident i la transformació del capitalisme.
Materials:
» Roberto García Jurado, La personalidad autoritaria y la cultura cívica.
» Vídeo sobre la Escuela de Frankfurt
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta el següent fragment d’Adorno et al., La personalidad autoritaria.
.
Sessió 9/22 d’octubre
Continguts:
Sobre la base del seu precedent W. E. B. Du Bois, Frantz Fanon teoritzarà l’alliberament del domini colonial. Si el primer va establir les bases de la crítica al racisme, el segon reprendrà, anys més tard, en el context propici de la Segona Guerra Mundial, la teoria de l’emancipació racial. La seva obra trobarà ressò en la figura de Malcolm X i el seu nacionalisme negre. Fanon ampliarà aquesta crítica vinculant racisme, colonialisme i violència, i mostrarà com la dominació colonial penetra també en la subjectivitat dels dominats. La seva reflexió sobre la descolonització convertirà així l’alliberament polític i cultural en una qüestió central de la teoria crítica i dels moviments anticolonials del segle XX.
Materials:
» Lorenzo Cachón-Rodríguez, Las almas del pueblo negro de Du Bois 120 años después.
» Marcelo Sanhueza, Descolonización revolucionaria y construcción de una conciencia nacional en Los condenados de la tierra de Frantz Fanon.
» Hector Jiménez, El sujeto revolucionario en Frantz Fanon.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comentari dels següents fragments de Los condenados de la tierra.
.
Sessió 10/23 d’octubre
Continguts:
Hannah Arendt, Herbert Marcuse i Erich Fromm seran autors de teoria política original, involucrats en alguns dels debats més importants del segle XX. Les seves reflexions coincidiran en l’intent de comprendre les noves formes de dominació, conformisme i despolitització produïdes per les societats modernes, tot oferint respostes diferents. Arendt recuperarà la importància de l’acció política, l’espai públic i la pluralitat; Marcuse analitzarà les formes de dominació de les societats industrials avançades i la neutralització del conflicte; i Fromm estudiarà les arrels socials i psicològiques de l’autoritarisme i la fugida de la llibertat. Junts permetran abordar la crisi de les formes tradicionals d’emancipació i les noves possibilitats de llibertat i resistència.
Materials:
» Hannah Arendt, Eichmann en Jerusalén.
» Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo (el totalitarismo en el poder)
» Hannah Arendt, Sobre la Revolución (fragmento de la edición de Alianza)
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica: Comenta el text de Hannah Arendt, Eichmann en Jerusalén, aplicat al genocidi en curs a Palestina.
.
Sessió 11/29 d’octubre
Continguts:
Acabada la II Guerra Mundial, al mon occidental es restitueixen les democràcies liberals. El liberalisme defensa una determinada concepció pluralista, la limitada concepció del pluralisme ontic. Un pluralisme restrictiu amb la representació i que la teorització de Isaiah Berlin encarna perfectament. La defensa de la llibertat individual es combina amb el reconeixement de la irreductible diversitat dels valors i de les formes de vida, sense pretendre reduir-les a un únic principi racional. El pluralisme de Berlin posa així en qüestió qualsevol projecte polític que aspiri a una societat perfectament harmònica i situa el conflicte entre valors en el centre de la reflexió sobre la democràcia liberal.
Materials:
» Juan Antonio García Amado, El liberalismo de Isaiah Berlin. La libertad, sus formas y sus límites.
» José Francisco Jiménez Díaz, Pluralismo y libertad en el pensamiento de Isaiah Berlin.
» Alberto Sucasas, Un pluralisme antitotalitario.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta el text clàssic de Isaiah Berlin, Dos conceptos de libertad.
.
Sessió 12/30 d’octubre
Continguts:
L’aplicació dels principis liberals en un sentit estricte va conduir al fracàs complet del miniarquisme. Després de la II Guerra Mundial, els autors liberals emprenen la refundació de la seva teoria i el liberalisme clàssic cedeix així el lloc al liberalisme igualitari. Pocs representants millors que John Rawls per encarnar aquest liberalisme de nou encuny, democràticament i socialment més just alhora que molt més resistent a les crisis. En aquesta sessió veurem com John Rawls reprèn la tradició de John Locke i la readapta al context de la postguerra. La seva proposta parteix de la necessitat de conciliar llibertat i igualtat, tot preservant els drets individuals però assumint també la responsabilitat de les institucions en la distribució de les oportunitats i dels recursos. Amb la teoria de la justícia, Rawls convertirà així la qüestió de la justícia distributiva en un dels grans eixos de renovació de la teoria política liberal contemporània.
Materials:
» Paulette Dieterlen, La filosofía política de John Rawls
» Francisco Cortés Rodas, La filosofía política del liberalismo. Hobbes, Locke y Rawls.
Hernando Nieto, De la teoría de la justicia al liberalismo político.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta aquest fragment de la Teoria de la Justicia, 135-140.
.
30 d’Octubre data límit per entregar la pràctica 1
.
IV Part/El món biopolític
.
Sessió 13/5 de novembre
Continguts:
Als anys 70, el capitalisme assoleix els seus millors resultats. La democràcia s’expandeix i nous règims passen a engrossir les files de les seves concepcions ordoliberals i igualitàries. L’Estat es farà càrrec de determinats tipus de serveis (salut, educació, etc.), mentre el món soviètic comença a mostrar el seu esgotament. En aquest moment arriba la crisi de 1973. La progressiva desaparició de la competició de la Guerra Freda amb l’URSS redefinirà el projecte liberal. Nozick serà qui reactiva un paradigma que es dirà neoliberal i que donarà nova vida al miniarquisme. La crisi econòmica qüestionarà així els fonaments del consens social de postguerra i obrirà un nou debat sobre els límits de la intervenció de l’Estat en l’economia i la societat. La defensa de la propietat privada, la llibertat negativa i un Estat reduït recuperarà protagonisme, en oposició tant al liberalisme igualitari com a les formes de democràcia social consolidades després de la guerra.
Materials:
» Sergio Morresi, Política cotidiana y tolerancia en las obras de John Locke y Robert Nozick.
» Fernando Quirze Ramírez y Víctor Quirze, El trasfondo moral de las filosofías políticas.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta les pàgines 45-50 de l’article de Nozick, Distributive Justice
.
Sessió 14/06 de novembre
Continguts:
Cap al 1973, el món occidental entra en crisi. La demanda d’explicacions teòriques va en augment davant la insuficiència de les teories a l’ús. La teoria política fa aleshores un gir important i, d’una manera o altra, bé perquè considera que mirar cap a l’interior és la clau, bé perquè considera que cal deixar el màxim de llibertat a aquest espai interior, el cert és que inicia un nou temps. Pocs com Foucault per encarnar aquest repte. El seu concepte de biopolítica capta bé els límits de la política moderna i apunta cap a la postmodernitat. El poder deixa així de ser pensat únicament com una facultat concentrada en l’Estat o en les institucions i passa a ser analitzat també a través dels cossos, les pràctiques i els dispositius que produeixen subjectes. La política s’estén, d’aquesta manera, a àmbits fins aleshores considerats privats o prepolítics, i obre un nou camp per pensar les relacions entre poder, saber i subjectivitat.
Materials:
» Antonio Negri, At the origins of biopolitics, pàg. 48 i següents.
» Daniel Toscano López, El poder en Foucault.
» Alfredo Sánchez Santiago, La gubernamentalidad como poder a distancia.
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta aquest clàssic, Derecho de muerte y poder sobre la vida.
.
Sessió 15/09 de novembre
Continguts:
Carole Pateman, Iris Marion Young i Nancy Fraser permeten seguir un fil conductor clar dins de la renovació de la teoria política feminista contemporània: la crítica dels límits de la concepció liberal de la igualtat i de la ciutadania. Pateman parteix de la teoria del contracte per mostrar que la llibertat i la igualtat proclamades pel liberalisme es construeixen sobre una divisió sexual que situa les dones en una posició subordinada, i desvela així la dimensió política de l’àmbit privat. Young parteix d’aquesta crítica per preguntar-se què significa realment la igualtat quan els subjectes polítics ocupen posicions socials desiguals: la seva teoria de la diferència posa l’accent en les formes estructurals de dominació i en la necessitat de reconèixer la pluralitat dels grups i experiències socials. Fraser amplia finalment el problema cap a una teoria crítica de la justícia que articula redistribució, reconeixement i representació, mostrant que la injustícia no és només econòmica ni només cultural, sinó també política i institucional. El recorregut va així de la crítica del contracte i de la ciutadania liberal, passant per la crítica de les estructures socials de dominació, fins a una concepció multidimensional de la justícia i de la participació democràtica.
Materials:
» Alicia del Águila, Carole Pateman y la crítica feminista a la teoría clasica de la democracia.
» The sexual contract 30 years on: a conversation with Carole Pateman
[ Guía d’estudi ]
Pràctica:
Pendent
Comenta El contrato sexual
.
Sessió 16/11 de novembre
Continguts
Davant la crisi del liberalisme i la confiança creixent en la capacitat de la raó per reorganitzar la societat, el pensament conservador desenvolupa una crítica de la modernitat política des de perspectives diverses. Michael Oakeshott qüestiona el racionalisme polític i la pretensió de governar la societat a partir de principis abstractes, reivindicant la tradició i el coneixement pràctic acumulat. Friedrich Hayek trasllada aquesta crítica al terreny econòmic i social, destacant els límits del coneixement humà i defensant els ordres espontanis davant qualsevol projecte de planificació constructivista. Leo Strauss, finalment, planteja una crítica més radical de la modernitat política a partir de la recuperació de la filosofia política clàssica i de la pregunta per la crisi de la tradició, l’autoritat i els valors. En conjunt, Oakeshott, Hayek i Strauss permeten explorar tres dimensions complementàries del pensament conservador contemporani: la defensa de la tradició, els límits de la raó constructivista i la crítica.
Materials:
» Josep Baqués, La obra de Michael Oakeshott como paradigma del liberalismo conservador
» Pablo Badillo, Oakeshott o la filosofía política de un caballero escéptico
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta el text següent: Rationalism in politics
.
Sessió 17/16 de novembre
Continguts:
Iris Marion Young (1949–2006) fue una de les figures més importants de la teoria política feminista contemporània, especialment per la seva crítica a les concepcions liberals de la justícia basades exclusivament en la distribució de béns. El seu anàlisi combina feminisme, teoria crítica i marxisme, i resulta especialment rellevant per pensar la identitat, la representació, la democràcia i la política de la diferència. Nancy Fraser, per la seva banda, ampliarà aquesta crítica proposant una concepció de la justícia que articula redistribució, reconeixement i representació. El seu treball permet així connectar les desigualtats econòmiques amb les formes de subordinació cultural i política. Seyla Benhabib incorporarà a aquest debat la qüestió de la democràcia deliberativa, la ciutadania i els límits del universalism liberal, tot qüestionant una concepció abstracta del subjecte polític que ignora les diferències socials i culturals. En conjunt, Young, Fraser i Benhabib contribueixen a ampliar la teoria feminista de la justícia més enllà de la igualtat formal, incorporant les dimensions materials, culturals, polítiques i deliberatives de la dominació i de l’emancipació.
Materials:
» María José Guerra Palmero, Iris Marion Young, la pensadora de las injusticias estructurales y de la responsabilidad política.
» Martha Palacio Avendaño, Iris Marion Young y Nancy Fraser. Sobre la estructura de la justicia.
» Tamara Palacio, Justicia y diferencia en Iris Marion Young
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comentar el texto La diferenciación en la representación de grupo.
.
Sessió 18/18 de novembre
Continguts:
A partir dels anys setanta, el debat entre liberals i comunitaristes qüestionarà els fonaments de la teoria de la justícia de John Rawls i, més àmpliament, la concepció liberal de l’individu. Rawls defensa la possibilitat d’establir principis de justícia a partir d’un subjecte lliure i igual, capaç de situar-se més enllà de les seves concepcions particulars del bé. Michael Sandel qüestionarà aquesta abstracció reivindicant un subjecte arrelat en comunitats, tradicions i vincles que també contribueixen a constituir-ne la identitat. Michael Walzer aprofundirà en la crítica del universalisme mitjançant una concepció pluralista de la justícia, mentre que Charles Taylor posarà l’accent en la identitat, la cultura i el reconeixement. Finalment, Will Kymlicka intentarà incorporar part d’aquestes crítiques dins del mateix liberalisme, desenvolupant una teoria dels drets de les minories i del multiculturalisme. El debat desplaçarà així la pregunta per la justícia cap a una qüestió més profunda: podem pensar la llibertat individual al marge de les comunitats, les cultures i les relacions socials que ens constitueixen?
Materials:
»
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta
.
Sessió 19/23 de novembre
Continguts:
La tercera generació de l’Escola de Frankfurt reprèn el projecte de la teoria crítica en un context marcat per la crisi del marxisme, la consolidació de les democràcies liberals i els nous moviments socials. Jürgen Habermas renovarà la tradició de l’Escola a partir de la teoria de l’acció comunicativa, situant la comunicació, la deliberació i l’esfera pública en el centre de la seva concepció de la democràcia. Axel Honneth aprofundirà aquesta renovació mitjançant una teoria del reconeixement, segons la qual els conflictes socials expressen també lluites per obtenir reconeixement i evitar formes de menyspreu i dominació. Habermas i Honneth actualitzen el projecte de la teoria crítica desplaçant-lo cap a l’anàlisi de la comunicació, el reconeixement i la participació democràtica.
Materials:
»
[ Guía d’Estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comentari
.
V Part/El món que ve
.
Sessió 20/25 de novembre
Continguts:
A partir dels anys vuitanta, Ernesto Laclau i Chantal Mouffe proposen una renovació radical de la teoria política marxista a partir de la crítica al determinisme econòmic i a la idea d’un subjecte polític únic, com ara la classe obrera. La seva teoria del discurs entén la política com una lluita per construir significats, identitats i fronteres socials, mentre que conceptes com hegemonia, antagonisme i articulació permeten pensar com es constitueixen els subjectes polítics. En aquest marc, el poble no és una realitat social preexistent, sinó una construcció política que emergeix mitjançant la vinculació de demandes heterogènies al voltant de significants comuns. Mouffe desenvoluparà posteriorment aquesta perspectiva en la seva concepció de la democràcia agonista, basada no en la desaparició del conflicte sinó en la seva institucionalització democràtica. Laclau i Mouffe desplacen així la teoria política des de les estructures objectives cap a la disputa per l’hegemonia.
Materials:
»
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta
.
Sessió 21/30 de novembre
Continguts:
La crítica feminista contemporània qüestiona progressivament la idea d’un subjecte universal i estable sobre el qual s’havia construït bona part de la teoria política moderna. Donna Haraway qüestiona la separació entre natura i cultura i, amb la figura del cyborg, mostra com els cossos, la tecnologia i les identitats es troben profundament entrellaçats. Judith Butler porta aquesta crítica al terreny del gènere, qüestionant la idea d’una identitat sexual preexistent i mostrant com el gènere es produeix performativament a través de normes i pràctiques socials. Rosi Braidotti aprofundirà finalment en aquesta desestabilització del subjecte mitjançant la noció de subjecte nòmada i la perspectiva posthumanista, que qüestiona els límits de l’humanisme tradicional i les fronteres entre humà, animal i màquina. En conjunt, les tres autores permeten seguir el desplaçament de la teoria feminista des de la crítica de les identitats i les categories fixes cap a una concepció plural, relacional i posthumana del subjecte polític.
Materials:
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Pendent d’assignació.
.
Sessió 22/02 de desembre
Continguts:
L’operaisme italià neix als anys seixanta com una renovació del marxisme centrada en la capacitat de les lluites obreres per transformar el capitalisme. Una primera generació, amb Panzieri, Asor Rosa, Alquati i Tronti, analitza la composició de classe i situa la iniciativa obrera al centre de la política. Una segona generació, encapçalada per Antonio Negri i acompanyada per Paolo Virno, radicalitza aquesta perspectiva davant la crisi del fordisme. Negri recupera de Spinoza la multitud com a potència col·lectiva irreductible a la unitat del poble o de l’Estat; de Polibi, l’imperi com a nova forma de poder global; i desenvolupa la noció de poder constituent com a capacitat democràtica de crear noves institucions i formes de vida. Una tercera generació projecta aquest llegat cap al present amb Bifo Berardi, Maurizio Lazzarato i Sandro Mezzadra, atenta al treball immaterial, el deute, les migracions i les noves formes de capitalisme. En conjunt, l’operaisme inverteix la perspectiva marxista tradicional: les lluites no són només una resposta al capital, sinó també una força que obliga el capital a transformar-se.
Materials:
»
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comentar
.
Sessió 23/09 de desembre
Continguts:
Pensament iliberal d’extrema dreta. Tres autors parteixen d’una mateixa preocupació per la crisi de les formes polítiques i culturals del liberalisme contemporani, però ofereixen respostes diferents davant la pèrdua de comunitat, identitat i cohesió social. Alain de Benoist qüestiona l’universalisme liberal i reivindica la diferència cultural i les identitats col·lectives; Roger Scruton defensa la tradició, la nació i les institucions heretades com a formes de continuïtat social; i Roger Griffin analitza la lògica específica de l’extrema dreta i del feixisme a partir de la idea d’un renaixement nacional. En conjunt, les seves obres permeten explorar les diverses formes que adopta la crítica antiliberal contemporània, així com les fronteres entre conservadorisme, Nova Dreta i feixisme.
Materials:
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comenta
.
Sessió 24/14 de desembre
Continguts
El pensament polític verd sorgeix de la constatació que la crisi ecològica obliga a revisar alguns dels supòsits fonamentals de la política moderna, especialment la separació entre societat i natura i la idea d’un progrés basat en el domini tècnic del món. Hans Jonas introdueix una nova ètica de la responsabilitat davant el poder tecnològic i les generacions futures; Murray Bookchin vincula la crisi ecològica amb les relacions de dominació social i desenvolupa la seva proposta d’ecologia social i democràcia directa; i Arne Naess qüestiona l’antropocentrisme des de la perspectiva de l’ecologia profunda, defensant el valor intrínsec de la natura. Finalment, Bruno Latour qüestiona radicalment la separació moderna entre natura i societat i incorpora els éssers no humans a l’anàlisi de les xarxes d’agència i de la vida política. En conjunt, aquests autors permeten entendre l’ecologisme com una renovació de la teoria política que amplia la pregunta per la justícia, la llibertat i la democràcia més enllà de les relacions entre éssers humans.
Materials:
»
[ Guía d’estudi ]
Pendent
Pràctica:
Comentari
.
Sessió 25/16 de desembre
Continguts:
Sessió de repàs i posada en comú: una mirada de conjunt sobre el recorregut del curs, aclariment de dubtes i preparació de l’examen. Lliurament de la segona pràctica.
.
