[ cat ] Les dimensions de la polis

Article publicat pel setmanari Directa, 11 de novembre de 2009, nº 160, p. 4

Tal com està el pati, la presentació de la CUP Barcelona segurament és una bona notícia. L’establishment que ens governa des de fa dècades no només no ha sabut posar fre als mals de la ciutat sinó que, de vegades, els ha afavorit. Confortablement asseguts sobre l’amenaça que puguin arribar al poder les dretes Gürtel i Millet, les esquerres no s’han vist en l’obligació de fer gran cosa (i, com a prova, la invisible presència de l’ERC local). No és d’estranyar que els escassos regidors crítics (algú n’hi ha) transmetin sempre la sensació d’estar una mica desllorigats. Si una CUP Barcelona és capaç de fer les coses d’una altra manera, queda per veure. Però que en qualsevol cas és alguna cosa que mereix el benefici del dubte.

Presentació CUP de Barcelona from Cup de Barcelona on Vimeo.

No obstant això, per a qui ens preocupa la possibilitat de desenvolupar models de democràcia alternatius (directes, deliberatius, participatius…) la presentació de la CUP de dimensions metropolitanes també és una notícia inquietant en termes federals i democràtics.

En termes federals, per l’evident asimetria que pot introduir a un procés que fins ara ha estat operatiu en contextos, no per casualitat, de dimensions molt més reduïdes. I si fins ara les CUP introduïen un estímul per a pensar el decreixement (polític), no sembla molt clar de quina manera (per mitjà de quins mecanismes institucionals) s’evitarà el risc de deriva centralista. A més a més, cap a fora de les CUP això es transforma en un problema de cooperació federativa amb les forces diverses d’un municipalisme crític present a l’espai metropolità i que únicament podria trobar acomodació sota alguna forma més o menys dura d’hegemonia del programa ideològic de l’independentisme vintisecular.

En termes democràtics, però, és on la nova CUP planteja interrogants més seriosos. Malgrat que l’organització és més o menys conscient de la necessitat de fer el treball des de baix, encara no ens ha explicat per mitjà de quins mecanismes procedimentals pensa organitzar el contrapoder veïnal que Barcelona necessita. Coneixent la cultura política activista, el que es pot intuir és que els processos assemblearis s’arrisquen a convertir-se en un joc de capelletes sectàries
obsessionades amb construir hegemonies impossibles. Transparència, mandats, rendiment de comptes i responsabilitats (accountability), rotació, paritat, etc., la llista d’interrogants és massa llarga com per a no preocupar-se. Potser no anaven tan desencaminats els sofistes grecs quan discutien les dimensions en les quals era practicable la democràcia.