[ cat ] Queer o liberal?

Publicat per la Directa, nº 113, pàg. 7

Vivim en democràcies que – no pas per casualitat – es diuen liberals. I encara que el grau de liberalitat variï (i molt) d’un país a un altre, els països democràtics que coneixem són liberals. A les democràcies liberals l’Estat no aspira a solapar-se amb la societat, sinó a regular-la en la menor messura del possible dins d’un acord normatiu que asseguri l’economia de mercat i la propietat privada, però també els drets i llibertats de l’individu.

Moltes de les crítiques que es realitzen al liberalisme des de l’esquerra socialista, revolucionària, transformadora o com es vulgui anomenar centren la crítica del liberalisme en la seva dimensió socioeconòmica i obvien la segona part per raons que la memòria històrica hauria de fer evidents: tots els grans processos revolucionaris duts a terme en nom del Socialisme han derivat en terribles dictadures.

Des de les esquerres més o menys heterodoxes o llibertàries (anarquistes, ecologistes, etc.) no poques vegades s’accepta de manera bastant acrítica la comprensió liberal dels drets i llibertats individuals. A la base del seu discurs trobem el fet que desconfien, per principi i no sense bones raons, de les derives autoritàries a que pot donar lloc un discurs fundat en l’afirmació d’un comú que desatén l’atenció de les singularitats. N’hi ha prou d’observar les dictadures leninistes per a adonar-se de fins a quin punt sortir de la norma – ja sigui per l’orientació sexual o per algun altre motiu – va ser penalitzat en nom del “treballador”.

En temps recents, la crítica (post-)feminista ha emprès una de les tasques teòriques més difícils que es pot abordar: desmuntar els arguments que tenallen les esquerres millor o «pitjor-pensants» i que es funden en la concepció liberal (o en la seva “negació dialèctica”) del vincle categorial entre la singularitat i el comú. Tot i que aquest problema no només afecta als problemes de gènere, sinó que podria fer-se igualment extensiu a altres formes de dominació cultural, d’espècie, etc., segurament ha estat en l’àmbit de la teoria (post)feminista on la crítica de la categorització liberal individu/comunitat ha progressat més.

La millor evidència de tot això la constituïx, sens dubte, l’èxit recent de la teoria queer. La capacitat d’aquesta teoria per a comprendre el gènere com un constructe cultural regit per les regles d’un control social exercit des de l’interior dels cossos, ha culminat en la superació del propi concepte d’home o dona (d’aquí el justificat “post-feminista”) i per aquest motiu es troba associat cada vegada més (malauradament) amb l’homosexualitat.

Tal com sol ocórrer amb aquelles pràctiques que aconsegueixen expressar les contradiccions de les societats que es produeixen, la paraula queer s’ha convertit molt ràpidament en un demarcador lingüístic d’alt valor significant. La lluita pel significat de la paraula està oberta i des dels grans dispositius de captura de subjectivitats semio-capitalistes, des dels museus d’art contemporani fins als grans mitjans de comunicació, “queer” està sent l’objecte d’una laboriosa activitat de re-significació orientada a constrenyi-la al camp semàntic de les singularitats homosexuals de pràctiques “extremes”.

Res de tot això hauria de sorprendre’ns, doncs així procedeix el liberalisme. En la mesura que sigui possible encunyar nous logotips o paraules-marca que facin visibles noves clienteles i això no contradigui les regles de joc liberals, res impedirà que les pràctiques més extremes siguin incorporades al proliferant mercat postmodern. Sense una crítica de quant està ocorrent, els espais de moviment on s’ha subvertit i qüestionat la gramàtica sexual del nostre temps, aviat es convertiran en els laboratoris del disseny d’una nova moda. En una democràcia liberal, el risc de reificación creix en la mateixa mesura que la teoria queer arriba a desenvolupar una crítica immanent de la societat.

Parafrasejant a Gramsci: entre que el vell no mor i el nou no acaba de néixer, s’han d’observar els fenòmens més morbosos. A les xarxes d’activistes els esperen, doncs, temps de fortes contradiccions internes promogudes per incentius externs. Alguns pocs activistes sens dubte es fabriquen ja identitats amb les quals posar les seves singularitats al servei de les indústries liberals de la cultura. El seu oportunisme no deixarà d’estimular altres passions tristes com l’enveja de molts dels seus antics companys. Encara sort que sempre quedarà l’èxode.