[ cat ] Violència i negació de l’identitat

Un amic em passa un article de en Quim Gibert en el qual s’al·ludeix a alguna cosa que he dit i que, vists els temps que corren, m’agradaria precisar. Després de tot, mai se sap que caça-bruixotes podria entendre segons quines coses i acabar un en el jutjat com en Pepe Rubianes, els que van cremar les fotos del Rei i tants d’altres que (més o menys ingènuament) han fet ús de la seva llibertat d’expressió.

El cas és que l’article de en Quim Gibert parla d’un cas tan escandalós com és el de l’enginyer informàtic, Miquel Català. Davant la lògica indignació que provoca, apunta el següent:

«En aquest sentit, Raimundo Viejo, doctor en Ciència Política, pensa que si no s’arriba a un cert nivell de conflicte vol dir que hi ha cultures que s’estan morint i que no tenen una mínima capacitat de defensa.«

«Glups!», vaig pensar. «On he dit això? Quan? Ràpid! Necessito un advocat!» Vista la flexibilitat amb la que s’entén l’apologia del terrorisme en els últims temps, no deixa un de preocupar-se. Por.

Por, de fet. Només que hagi durat una milèsima de segon, la meva primera impressió va ser por a pensar lliurement, por de lo que hagi pogut dir i de lo que es pugui entendre. Vaig reflexionar en quina mena de règim de poder vivim, que fa que aquesta sigui la meva primerissima reacció. És aquesta la «qualitat» de la democracia espanyola, nascuda de la tan elogiada Transició?

Però quan cal dir les coses, no es pot fer res: hi ha que fer-ho (sobre això ja vaig parlar en aquest mateix bloc a partir d’un vídeo de en Jacques Derrida). Així que aprofito l’ocasió per pensar ara en veu altal sobre el tema de la violència identitària. I vull fer-ho començant per una anècdota de en Alfonso Pérez-Agote.

Em dic…?

Gran estudiós del nacionalisme i les identitats col·lectives, va rebre un premi a Madrid en certa ocasió. Entre els premiats hi havia també un escultor espanyol, del qual no recordo el nom però posem per cas que es deia Pedro. Durant el sopar, ambdós personatges van mantenir un diàleg més o menys com el següent:

PEDRO: Que content estic de tenir al meu costat un especialista que sap del conflicte basc. Explica’m una cosa: per què els bascos sou tan violents?

ALFONSO: D’acord, Juan, t’explicaré perquè els bascos som tan violents.

PEDRO: No em dic Juan, em dic Pedro.

ALFONSO: Doncs t’explicaré perquè els bascos som tan violents, Juan.

PEDRO: Que em dic Pedro…

ALFONSO: Ara mateix ‘tho explico, Juan.

PEDRO: Que em dic Pedro, collons!

ALFONSO: Doncs ara ja saps perquè els bascos som tan violents.

Veiem ara aquest video de en Malcolm X

L’origen de la violència

Anècdota i video expliquen a la perfecció quina és la genealogia de la violència identitària. De fet, qui vulgui resoldre el problema de la violència i l’identitat col·lectiva no hauria de preocupar-se tant pels seus efectes (el malanomenat «terrorisme») com pel seu origen.

Explicar quina és la genealogia de la violència és la clau analítica de les violències identitàries, com de totes les violències. Doncs és el qüestionament del model identitari que imposa un poder sobirà que s’entén com decisor sobre la vida i la mort el que realment origina el conflicte d’identitats i no al contrari.

Potser cal recordar, ara que parlem de poder sobirà, la definició weberiana d’Estat. Però no com ens l’ensenyen les escoles neoliberals de «ciència» política (amagant una bona part de la mateixa per tal de poder fer-se passar per democrats), sinó tal i com la va enunciar al seu moment el mateix Max Weber: «comunitat que reinvindica per a si (amb èxit) el monopoli de la violència física dintre d’un territori determinat».

Algo que normalment no s’explica d’aquesta definició és qui va ser políticament el seu enunciant, com tampoc que podia significar «comunitat» (Gemeinschaft) en l’Alemanya pre-nazi on imperava l’ideologia Völkisch. Igualment, s’oblida el fet de si aquesta comunitat te «èxit» o no, és a dir, si aconsegueix realment imposar el monopoli de la violència física dintre d’un territori, cosa que no sempre passa.

Sigui com sigui, és clar que no hi ha»comunitat» sense «identitat». Des del moment en que parlem d’un monopoli territorial és evident que es defineix un «dins» i un «fora» de la comunitat que s’iguala al «dins» i «fora» del territori. No cal ser molt intel·ligent per imaginar que passa quan els que tenen una identitat comunitària arriben a disposar, doncs, el monopoli de la violència fìsica dintre d’un territori.

De fet, l’història política de l’Estat nacional és l’història de voler fer coincidir exteriors i interiors comunitaris. Els nacionalismes sense Estat, i per tant les nacions (doncs són els nacionalismes els que produeixen les nacions i no al revés), no són per tant anteriors a l’Estat nacional, com es vol fer creure erradament la seva particular mitologia. La construcció de les nacions sense Estat són, però, respostes legítimes a la imposició (per activa o per passiva) de la identitat nacional de la comunitat hegemònica en el procés de construcció estatal (state-building).

Enfront d’aquesta imposició no val adduir «patriotisme constitucional» algú, atès que és una imposició anterior a la Constitució (contrariament a la prèdica sibilina de Ciutadans, UPD i altres); un conflicte que ens remet al poder constituent, és a dir: a la multitud i a les seves innumerables nacions; nacions, cal dir, que no només són nacions de cultura (Kulturnation), sinó nacions de gènere, classe social, etc.; nacions perquè reivindiquen el dret a decidir lliurement en funció de la seva comuna dignitat de naixença. Després de tot, com deia Liah Greenfeld: «national identity is, fundamentally, a matter of dignity«. Ens referim a la mateixa dignitat expressada pels activistes pels drets civils dels afroamericans quan es manifestaven amb cartells que deien: «I am a Man«.

Heus aquí un altre exemple de en Malcolm X que mostra, amb tot l’extremisme del cas dels afroamericans, quina és aquesta limitació del constitucionalisme liberal clàssic respecte a l’identitat nacional:

Identitat nacional i modalitat de conflicte

La formació de l’identitat nacional de les nacions sense Estat (de les nacions de la multitud) resulta doncs del conflicte i no al revés. El cas de en Miquel Català en és un bon exemple de com els Estats nacionals imposen encara l’exclussivitat d’unes identitats etnoterritorials en contra d’altres. Resulta evident que davant d’aquesta imposició la desobediència civil es fa l’única alternativa legítima.

El conflicte és inevitable, atès que existeix una contradicció òbvia entre el respecte del dret de la minoria i la pràctica de la privació del dret a ser informat en la pròpia llengua. El conflicte, potser cal dir-ho, no és dolent: és intrínsec a la democràcia. Conflictuar en una situació com la que es dona actualment és un imperatiu de la dignitat de naixença.

Queda per aclarir, no obstant això, quina és la modalitat de conflicte avui que pot resoldre el problema, doncs no totes les modalitats de conflicte són bones en si mateixes: algunes únicament serveixen per reproduir els conflictes ja existents. Certament, la resposta no passa ja per la contraposició simètrica d’un projecte d’un nou Estat nacional a l’Estat nacional ja existent. Com la història demostra, la creació de nous estats nacionals només ha servit per a reproduir el mateix problema a diferent escala.

L’ùnica opció al comandament i conflicte d’identitats imposat per l’Estat nacional s’origina a la política del moviment. Aquesta només pot funcionar d’acord amb els principis del reconeixement mutu de les singularitats de la multitud, escapa a les hegemonies etnoterritorials i s’origina al no-lugar, al «terreny» de la conciència (tot i com l’acció de en Miquel Català) o, si es prefereix, directament, a l’Utopia. Doncs el nostre és el temps de la realització inmaterial de les utopies en el terreny del concret.