[ cat ] La CUP o les CUP?

Article publicat pel setmanari Directa, nº 119, 10 de desembre de 2008, pàg. 6

Recentment, una amiga m’ha enviat una invitació per afegir-me a un cibergrup que es diu Volem les CUP al Parlament i que té per objectiu donar suport a una candidatura de les CUP per les
properes autonòmiques. Entre les intervencions del fòrum d’aquest col·lectiu, una participant s’interrogava irònicament: “Quina de les CUP ha d’anar al Parlament? La de Manresa? (…) És que, com que dieu les CUP… no sé quina serà”.

Més enllà de la broma o dels termes del debat estratègic en què es mou generalment la qüestió, el problema de fons és més rellevant, estructural i decisiu per al futur de la política de l’antagonisme de nació catalana del que pot semblar. En efecte, no es tracta de saber coses com si ara ja hi ha prou forces, ni tampoc de si entrar al Parlament farà avançar la resta. Al contrari, el problema estratègic real està molt més lligat a l’absència d’una reflexió seriosa sobre el federalisme, el vincle federal i el que aquest comporta per a les singularitats que el formen (no és casual, invertint la ironia, que les CUP no puguin ser presents al Parlament sense deixar de ser les CUP).

Simptomàticament i significativa, abans d’haver assolit l’articulació federal de l’àmbit territorial del Parlament, s’està proposant ja la integració en un nivell de govern supralocal de
l’Estat, com si això no tingués una doble implicació altament rellevant: per una banda, d’assimilació a unes regles del joc dissociades de la democràcia directa i, per altra, de
dèficit de legitimitat respecte a les altres localitats potencialment constituents del procés que mou les CUP.

El que s’està evidenciant amb aquest debat, doncs, és una profunda incomprensió del sentit de les transformacions de l’estructura de la sobirania en un món global, com si encara fos possible fer abstracció de la lògica que impulsa des de fa anys l’obsolescència de l’Estat-nació, cap a dalt (G-20, G-8, etc) i cap a baix (les CUP, sí, però també altres candidatures equivalents i
inscrites en la mateixa dinàmica de moviment).

Però, de la mateixa manera que la lògica capitalista es funda en el creixement econòmic, la lògica de la sobirania moderna es basa en una concentració cada vegada més gran de poder polític. La qüestió, doncs, no és tant com créixer, sinó com decréixer. Com articular una alternativa des d’un paradigma distint, capaç d’explorar les possibilitats presents des del vincle federal i no des de l’afirmació d’un sobirà que es constitueixi en l’eradicació de les singularitats nacionals.