[ cat ] Narcisismes suïcidaris

Publicat al setmanari Directa, també es pot llegir al bloc de en Jordi Martí.

El moment que travessa el cicle de mobilitzacions en defensa de la universitat pública és un moment de crisi. Després d’una difícil arrencada marcada per un rebuig simplista al Pla Bolonya, les diferents figures implicades en el moviment (estudiants, becaris, professors precaris, etc.) han aconseguit produir un discurs molt més ric i complex, d’acord amb la complexitat de la situació i el desafiament que han llançat els partidaris de la privatització (empreses, governs, beneficiaris dels màsters, etc.). El resultat ha estat que la crítica a la mercantilització de la universitat i la participació en les mobilitzacions ha anat creixent de manera continguda al llarg dels últims anys. El passat 6-M va ser un moment important en aquest sentit. No obstant això, també ha marcat el inici d’un moment de crisi que pot resultar molt dolent per la universitat.

Un dels efectes negatius de les mobilitzacions massives és que estimulen a l’excés les patologies militants: davant poder ser l’objecte d’atenció de les «masses», les personalitats narcisistes inicien una lluita més o menys oberta i declarada pel protagonitzar l’escena política (el «líder» del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit podria ser un exemple històric d’aquest tipus de comportament). Així, saber qui surt en la televisió pot acabar sent un debat assembleari particularment pervers en el qual s’acaba posant en joc molt més que una decisió puntual. De fet, en contraposició a aquestes expressions narcisistes solen aparèixer altres de signe contrari: el ressentiment per la pèrdua del protagonisme i una voluntat cega per recuperar o crear una hegemonia en realitat inexistent.

En efecte, tot això configura la dinàmica cíclica que els especialistes en el disseny de les polítiques públiques coneixen bé i que tan present tenen a l’hora de realitzar el seu treball. Així, és cosa bé coneguda que en temps d’escassa participació els activistes s’interroguen per la millor manera de fer arribar el seu discurs a qui pretenen mobilitzar. En el moment que les coses canvien, no obstant això, passen a creure que els seus encerts els situen o els poden situar en el lideratge del moviment. Al pensar d’aquesta manera ignoren, precisament, que el moviment, per ser tal, al només ser l’expressió de la multitud, no coneix una única línia política, sinó la combinació conjuntural d’una complexa intersecció de singularitats irreductibles amb línies diferents: aquesta es la seva riquesa i lo que realment mou a qui es mobilitza. Quan la participació en les mobilitzacions decau, la reacció sol ser la mateixa: es busquen culpables, es radicalitzen les mateixes tesis que han conduït a l’error i s’enardeixen els narcisismes. Spinoza es referia això amb l’expressió «passions tristes». En el domini d’aquestes s’expressa avui la intel·ligència del moviment.