Raimundo Viejo Viñas

Profesor, autor, traductor, editor, ciudadano activo y mucho más.

Mar

11

[ cat ] La por a la llibertat (d’expressió)


Article publicat a La Directa, nº 84, pàg. 6

Què tenen en comú les protestes dels estudiants contra María San Gil a la Universitat de Santiago de Compostel•la, contra Dolors Nadal a la Pompeu Fabra de Barcelona i contra Rosa Díez en la Complutense de Madrid? Afortunadament per a mi no he estat professor en aquesta última universitat. Tampoc allà es pot acusar els estudiants en general sota la excusa pobra que la presència d’alguns independentistes deixi entreveure l’obra d’ETA darrere de tot lo que ha passat.

En un article recent publicat en Rebelión, Pablo Iglesias Turrión, proposava -no sense ironia-, a Chávez i al seu assessor, Juan Carlos Monedero (professor de la Complutense) com a principals sospitosos. El ja habitual escassisim rigor mediàtic, de vegades ha arribat a nivells d’histèria quan no ja a la pura paranoia. Expressions com “feixistes vermells” i altres lindezas han estat repetides en el més pur estil Goebbels (“Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”).

M’agradaria començar per l’exposició detallada dels fets que conec de prop i per fonts fiables, però molt em temo que no valdrà res en una opinió pública tan desigual com la que pot confrontar als mitjans de comunicació del pensament únic amb els mitjans alternatius. Potser és molt més important destacar i reflexionar sobre el fet que -arran d’aquests fets- estem assistint a un nou pas en la difusió i la instal•lació d’una “cultura de l’emergència” fruit de la generalització de l’excepció com paradigma de govern.

En primer lloc, perquè, com apuntava, s’ha depassat àmpliament el marc dels moviments independentistes. Així ho demostren les protestes madrilenyes contra Rosa Díez. Per més que comparteixi amb el PP un programa centralista en matèria d’educació ancorat en un profund nacionalisme espanyol, qui es van manifestar contra ella tenen ben poc o gens de secessionistes.

En segon lloc, perquè els mitjans ja no informen, sinó que apunten directament a possibles sospitosos, inventen conductes i falsifiquen esdeveniments amb l’única finalitat de facilitar la desmesurada intervenció policial sobre la qual es van assentant els precedents per a la modificació de les regles de joc, formals i informals, que defineixen el règim polític en què vivim.

Així les coses, és de esperar que, d’aquí a poc -especialment si el PP torna al govern- la producció legislativa s’adapti a la praxi judicial de l’Audiència Nacional amb lleis sobre la regulació del “dret dels polítics a no ser contestats per la ciutadania” en cas d’una pèssima gestió. I després segur que s’acabarà parlant de desencantament, desafecció i altres sentiments de no adoració del poder polític. En el rerefons del que està ocorrent trobem una única i vella realitat ja denunciada pel títol del llibre d’Erich Fromm: La por a la llibertat.