[cat] Discurs i demagògia

Publicat al setmanari La Directa, nº 19, 27.09.2006, pàg. 6.

En els últims temps, s’ha fet recurrent un tipus d’argument que, a grans traços, ve a dir en el següent: el problema de que la gent no participi tant en els moviments socials és la insistència de certs sectors del moviment a parlar un llenguatge críptic, inassolible a la comprensió de la gent que, escèptica davant aquest tipus de discurs polític, prefereix optar per la desmobilització. Millor a casa, vindria a dir-se, que en mans d’uns pocs “listillos” universitaris capaços de manipular els processos democràtics amb la seva verborrea incomprensible.

Per altra banda, els qui solen emprar un considerable temps a criticar aquest tipus de discurs deixen entendre que la complexitat dels arguments esgrimits respondria a un cert narcisisme acadèmic, a la voluntat de construir jerarquies intel·lectuals i, pitjor encara, a perseguir amb tot això el doble objectiu de desarmar al moviment i recaptar vots per als partits de l’esquerra governamental.

Com en tot argument fal·laç, una bona part de tot això és cert i bé està que sigui objecte d’una acerada crítica en tots els espais i debats del moviment. Es tracta d’una denúncia decisiva per a sostenir la participació i que mereix tot el respecte i suport dels que creuen en la necessitat de teixir forts llaços socials per a plantar cara a l’opressió. Res, doncs, a objectar a la crítica cap als qui intenten fer d’un discurs complex un instrument per a la promoció personal.

Ara bé, dit això, potser sigui necessari advertir d’un mal menys visible, però tan vell com l’existència mateixa de la democràcia: la demagògia. Des de la Grècia antiga, per tal s’entén aquella pràctica política consistent en guanyar-se el favor popular per mitjà d’afalacs. L’argument demagògic opera per mitjà d’un doble gest retòric: d’una banda, comprenent l’argument de l’adversari en tota la complexitat de les seves intencions (expresses i ocultes); per una altra, afirmant la incapacitat intel·lectual de l’audiència per a no deixar-se endur per la persuasió. D’acord amb el demagog, algú (ell) té el deure moral d’explicar a qui no arriba a entendre (els altres) qui representa els seus veritables interessos (curiosament, el demagog). Per a això es redueixen la multitud d’interessos a un sol: el poble i aquest al seu representant.

L’evidència quotidiana que aporta la política del moviment, no obstant això, és molt diferent. En primer lloc, perquè com és sabut, els processos de mobilització social resulten de formes de comunicació alhora extremadament senzilles i complexes: senzilles, ja que operen a través de símbols de fàcil comprensió (banderes, cançons, logotips, etc.); complexes, ja que condensen una infinitat de càlculs d’interessos que els éssers humans són capaços de realitzar sense necessitat d’una complicada formalització discursiva.

Així, en el simple fet d’agitar una bandera pot estar perfectament resumida una crítica de l’economia política, l’exigència de drets, la denúncia del patriarcat o tot això alhora. La raó és ben senzilla: en societats tan complexes com les nostres ningú pot abastar la totalitat del coneixement. El que el símbol permet és crear el cos social connectant amplis camps del saber especialitzat gràcies a una confiança mútua basada en la praxi comuna: es tracta d’una connexió de caràcter contractual que assegura la participació.

Ara bé, si la confiança mútua falla, és a dir, si la connexió no respon als interessos reals de les parts implicades, la mobilització decau. El problema, per tant, no és que hagi sectors de moviment dedicats, per la seva pròpia especialització, a la producció d’un diagnòstic complex del real. Per contra, sembla que sigui en la desconfiança mútua, en la no comprensió del repartiment de tasques i en la desigualtat efectiva que pot néixer del control del saber, on radica la clau. La solució no és fàcil, però existeix: més reconeixement mutu, més aprendre de l’altre, més cooperació federativa entre sectors.