Raimundo Viejo Viñas

Autor, profesor, editor, teórico, ciudadano activo, papá …y diputado (contingente) de Podemos en ECP

  • detención
  • iww
  • 17juni
  • 68
  • Paris68
  • foucault (2)
  • 1968968
  • Dutschke
  • 1971
  • IamaMan (2)
  • Foto Ali Malcom x
  • Black Power Salute at Liberation School
  • blackpower (3)
  • Malcolm X Shown with a Clenched Fist Speaking at a Rally
  • Hoffman Speaks At Rally
  • paz
  • Abbie-Hoffman-1970-460×260
  • stonewall1
  • WUO
  • autonomia
  • negri1
  • potere (2)
  • transición
  • cnt8
  • marinaleda
  • IF
  • precariado
  • 15M (2)
  • self

sep

05

[cat] Política de terra cremada, política de moviment


Publicat al setmanari La Directa, nº 16, 06.09.2006, pàg. 6.

Entre els molts prejudicis polítics que poblen els imaginaris col.lectius, el de la passivitat dels gallecs és possiblement un dels més consolidats. La darrera onada de mobilitzacions, però, ha demostrat exactament el contrari. Així, per exemple, la vaga nacional del 15 de juny obrí un any abans el camí a la vaga general; el cicle contra la LOU fou a Galiza més fort i implicà a més sectors socials que a la resta de l’Estat; i les mobilitzacions contra la guerra global permanent no es limitaren al 15-F, essent les campanyes d’objecció fiscal, contra la desfilada militar a A Corunha i de solidaritat amb Palestina mostres importants de continuitat. En aquest context, la lluita contra el Prestige va marcar el punt àlgid de l’onada amb un extraordinari impacte transnacional (no únicament estatal) com van demonstrar els i les voluntàries vingudes de tot arreu. Ja en la fase baixa, la vaga del metall d’aquest any evidencia la potència política movimentista.

L’onada dels darrers anys ha transfomat a fons la composició social: els segments més joves i formats de la força de treball emprenen un èxode silenciós com estratègia de valorizació de les seves capacitats produtives. Aquesta nova migració facilita les condicions dins las quals han pogut tenir lloc els conflictes recents dels calls centers de A Corunha o del metall post-fordista a Vigo. Contràriament a les estratègies de reterritorializació identitària (nacional o d’empresa) proposades pels galleguismes i els obrerismes diversos, nous processos de subjectivació antagonista s’han posat en marxa recombinant les formes de fer política. El contrast es fa evident si pensem a la contraposició entre el fracàs de l’estratègia de la tensió promogut pels sectors independentistes partidaris de la lluita armada i les tàctiques microsocials dels centres socials, les pràctiques queer i altres, dels sectors més autònoms. La proliferació de dispositius comunicatius (indymedia, arredemo…) i organizatius (centres socials, xarxes activistes…), així com la producció d’un discurs innovador (des de símbols com la bandera de Nunca Mais fins a la guerrilla comunicativa dels Aduaneiros sem Fronteiras), ha demostrat que una altra política més participativa, autònoma i antagonista també és possible.

Les conseqüències dels darrers anys de mobilització, però, no es redueixen al terreny de la participació. En l’àmbit de la representació l’impacte del moviment s’ha notat igualment. De fet és evident que sense la mobilització Fraga Iribarne hauria guanyat encara una vegada les eleccions. El bipartit no va guanyar tant sols les autonomiques gràcies al vot condicionat de la campanya Há que bota-los (“cal fer-los fora”). El vot migrant també fou decissiu, reflexant a més el seu canvi de composició social. El fet que el resultat del dol electoral entre la Galiza clientelar i la antagonista hagi estat molt ajustat és encara una prova més de la fragilitat dels equilibris de poder i de l’actual crisi de la representació. El bipartit ho sap i el govern de Tourinho no es troba còmode amb les limitacions d’aquest moment fundacional de la legislatura. Per si no fos poc, a l’interior del govern es desenvolupen dues tendències igualment errades i contradictories front al moviment: mentre que el PSdeG confia el seu futur al marketing polític, una forta financiació del partit i als mass media, el BNG prefereix l’estratègia de l’hegemonització post-leninista dels moviments. Així va quedar demostrat el 20 d’agost passat amb la manifestació convocada per una plataforma “Nunca Mais” (que cal no confondre amb el procés del mateix nom), tardament reactivada amb l’única finalitat que la d’apropriació il.legitima de la mobilització. Per tot això, costa pensar que el futur del bipartit sigui clar. Sense un canvi radical de les cultures dels partits governants, el retorn de la dreta és més que possible. Una política de terra cremada del govern respecte als moviments és avui la basa més important del PP.

It's only fair to share...Share on RedditTweet about this on TwitterShare on VKShare on FacebookEmail this to someone

Deja un comentario

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>