[cat] [NEM 1] Els Consells Autònoms Municipals (CAM)

Versió en català de n’Arnau Mallol

El concepte m’arriba de l’Acampada de Sants, on m’expliquen, va sorgir una veu espontània d’entre la multitud. Així funcionen les coses aquests dies: una potència creativa desbordant s’apodera dels participants al moviment. Les idees de no són de ningú i són de tots: omnia sunt communia! Les que es llegeixin aquí no són més que rekombinacions personals, conjunturals, a l’espera del seu encaix en els espais del comú (en això estem).

Anem amb el concepte: Consells Autònoms Municipals. Les ressonàncies històriques del consells són evidents (no oblidem els consells espartquistes!); l’autonomia com a matriu teòrica-política inseparable per a la política de moviment; el municipalisme com opció descentralitzada, federal i practicable de la democràcia directa.

Segurament el concepte no sigui suficientment cibernètic o cool com per exposar-se en museus i altres institucions culturals, però com a significant conjuntural potser ens permeti mirar més enllà de la ruptura constituent cap a pràctiques constituents. Es tracta d’avançar cap a la instauració d’una altra institució des de la que es pugui fer un canvi de regim, des de la que provocar la mutació destituent de l’estructura de la sobirania que aconsegueixi contraposar-se al comandament i efectuar de manera virtuosa tot el potencial del moviment.

Si el moviment continua en el nivell merament expressiu, de producció de la crítica al consens únic, col·lapsarà més aviat que tard. A més a més, mentrestant aniran en augment els riscos ja coneguts de recuperació per agències espúries, de rendibilització del capital simbòlic en dispositius aliens a l’antagonisme i els oportunismes varis del creixent número d’arribistes que, per a variar, ronden el procés en cerca de la seva jugada mestra.

Els Consells Autònoms Municipals no són encara una realitat. El més probable és que no ho arribin a ser mai amb aquest nom. Però si el moviment no és capaç de situar-se en la perspectiva de la seva instauració i institucionalització, si no és capaç d’organitzar aquesta sortida estratègica a les places centrals i al seu caràcter destituent, s’arrisca a implosionar en les, ja, habituals dinàmiques de reflux (fragmentació, passions tristes, etc.).

Quina forma hauran d’adoptar? Quin nom (ja que el proposat aquí és tan sols una veu)? Les assemblees decidiran!